Secundària a un trastorn del sistema hormonal que regula la glucèmia en què una deficiència d’insulina es combina amb un augment de glucagó i altres hormones d’acció contrària a la insulina, provoca una hiperglucèmia amb cetosi i acidosi metabòlica. N'actuen com a factors desencadenants les infeccions, errors en la insulinoteràpia, els infarts aguts de miocardi i, en general, qualsevol altra situació patològica que indueixi una reacció hormonal (glucagó, catecolamines i cortisona) que incrementi la glucèmia tot provocant una mobilització de la glucosa hepàtica davant d’un dèficit absolut o relatiu d’insulina. En no poder-se metabolitzar la glucosa circulant, hi ha un augment de la lipòlisi d’on s’obtindria l’energia que en altres ocasions vindria del metabolisme de la glucosa. Però aquest augment comporta un augment dels metabolits dels lípids: els cossos cetònics, que en ser àcids orgànics provoquen una acidosi metabòlica. La hiperglucèmia origina una diüresi osmòtica que pot produir una poliúria i deshidratació. El quadre clínic evoluciona cap al coma, i el tractament ha d’ésser ràpid per a evitar complicacions: s’orientarà tant a corregir la hiperglucèmia com a tractar la deshidratació i la pèrdua iònica secundària a la poliúria. La millor opció és educar els pacients perquè avaluïn un augment de les necessitats d’insulina davant certes situacions patològiques.
f
Patologia humana