La globalització ha comportat una gran sofisticació dels mercats financers i, per tant, el desenvolupament de noves eines per a invertir-hi i operar-hi. Tot plegat exigeix una enginyeria financera encaminada a la innovació i la resposta a problemes de caràcter financer. Amb el temps s’han creat i desenvolupat diferents instruments, com ara els contractes a termini, els futurs, les permutes financeres, o swaps, i les opcions. Totes aquestes eines per a operar en els mercats reben el nom de derivats, ja que no són l’element principal de negociació, sinó contractes a venciment diferit sobre un altre bé o instrument principal, que rep el nom de subjacent i del preu del qual dependran els seus valors. L’ús d’aquests instruments permet transmetre aquella part del risc que l’agent corresponent no vol, o no pot, assumir. N'hi ha de tres menes: els de primera generació, que són els contractes a termini, o forward; els de segona, com ara les permutes, o swaps, els futurs i les opcions, i els de tercera, com les combinacions de derivats. Els productes adjacents dels contractes derivats poden ésser actius no financers o primeres matèries o productes —cereals, productes tropicals—, metalls, petroli i els seus derivats, índexs no financers lligats a costs del transport i altres. També poden ésser actius financers o valors, com ara els tipus d’interès, les divises, les accions, diferents menes d’índexs financers —borsaris, de renda fixa o tipus d’interès i altres com la inflació—, derivats —opcions sobre futurs— i altres com els derivats sobre assegurances de vida. Alguns dels derivats financers emprats a la dècada de 1990 i la de 2000, per exemple, els vinculats a préstecs hipotecaris o els que cobreixen el risc d’impagament, com ara els crèdits default swaps (CDS), tingueren molt a veure amb la crisi financera i econòmica mundial que començà al final del 2007 i que es manifestà amb intensitat a partir del 2008.
m
Economia