i Joan Laporta i Estruch | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Joan Laporta i Estruch

Jan Laporta
Esport general    Política
Jan Laporta
Joan Laporta

esports esport
Advocat, dirigent esportiu i polític, també conegut per Jan Laporta.
Barcelona, Barcelonès, 29 de juny de 1962

Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, amplià estudis a l’Institut d’Estudis Superiors Abat Oliba de Barcelona. Diplomat en dret mercantil pel Col·legi d’Advocats de Barcelona, s’especialitzà en aquest àmbit amb la fundació del gabinet Laporta & Arbós. També ha estat membre del Patronat i de la Comissió Executiva de la Fundació Ernest Lluch.

Soci del Futbol Club Barcelona des del final dels anys setanta, es donà a conèixer al marge de la seva activitat professional com a impulsor de l’Elefant Blau, plataforma formada per socis barcelonistes contraris a la gestió del president Josep Lluís Núñez, al qual l’any 1998 presentà una moció de censura. L’any 2002 participà en les eleccions a la presidència del FC Barcelona dins de la candidatura de Lluís Bassat i Coen, el seu principal rival en els comicis del 2003, en què Laporta, que encapçalava una candidatura constituïda per joves professionals, presentà un programa de renovació a fons del club que el convertí en el president més votat de la història del Barça. En acabar la temporada 2004-05, dimití el vicepresident Sandro Rosell, que havia estat el seu braç dret, i altres tres directius. El 2006 optà a un segon mandat i, en no presentar-se cap candidatura alternativa, fou revalidat en el càrrec a l’agost. Durant la temporada 2006-07, el club signà un acord amb UNICEF. El juliol del 2008 superà una moció de censura.

Al llarg del seu mandat, l’entitat passà de 106.135 socis a 173.701, i el primer equip assolí dues Lligues (2005, 2006), una Copa d’Europa (2006) i, especialment, la temporada 2008-09 aconseguí un palmarès únic en la història del futbol amb el campionat de Lliga, la Copa del Rei, la Copa d’Europa, la Supercopa d’Espanya, la Supercopa d’Europa i el Mundial de clubs. A banda de la seva condició de dirigent esportiu, se significà pel suport públic a opcions catalanistes independentistes, entre les quals cal esmentar la consulta d’autodeterminació de la plataforma Osona decideix del desembre del 2009. D’acord amb els estatuts, el 2010 cedí la presidència en concloure els dos mandats consecutius. Fou succeït en el càrrec pel seu antic vicepresident (2003-05) i posteriorment rival Sandro Rosell. Fou el president que aconseguí una projecció més gran del club gràcies als èxits esportius, sobretot del primer equip de futbol entrenat per Josep Guardiola.

Després de deixar la direcció del club, el juliol del 2010 fundà el partit independentista Democràcia Catalana (DC) que, al seu torn, s’adherí a la coalició Solidaritat Catalana per la Independència (SI) encapçalada per ell amb vista a les eleccions al Parlament de Catalunya del mes de novembre d’aquest mateix any. Celebrades les eleccions, aconseguí l’escó al Parlament. El març del 2011 ell i Democràcia Catalana abandonaren SI a causa de les divergències sobre la seva decisió de presentar-se a la llista d’Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions municipals de Barcelona del mes de maig i restà al grup mixt com a no adscrit fins l’octubre del 2012. En les eleccions municipals del maig del 2011 fou escollit regidor per Barcelona dins la llista Unitat per Barcelona, integrada per ERC, DC i Reagrupament.cat, càrrec que ocupà fins el juny del 2015, quan acabà el mandat.

Col·laboració: 
LlSR
Data de revisió: 
2018-09-06
Llegir més...