i Papers de Salamanca | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Papers de Salamanca

història hist i ciències polítiques polít
Nom amb què és coneguda la documentació espoliada a la Generalitat de Catalunya i a organitzacions, entitats i particulars catalans, per les forces franquistes a partir del gener del 1939 i dipositada a l’Archivo Histórico Nacional de Salamanca el 1940.

De manera més genèrica, posteriorment hom s’ha referit amb aquest terme a tota la documentació requisada a diversos territoris de les zones de l’Estat espanyol que restaren al costat de la República durant la Guerra Civil de 1936-39, sobretot al País Basc i al País Valencià.

La Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos

L’organisme sota el qual les autoritats franquistes dugueren a terme la requisa fou la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos (DERD), creada oficialment a l’abril del 1938 pel ministre de governació Ramón Serrano Suñer amb la finalitat de proporcionar informació sobre activitats i persones contràries al règim i organitzar-ne la repressió per part de la polícia política, les autoritats i els tribunals militars. Prèviament, però, des de l’estiu del 1937 ja actuava en la campanya d’ocupació del País Basc. Dirigida per Marcelino Ulibarri y Eguiraz, la DERD requisà documentació d’un ampli ventall d’activitats i organitzacions catalanes i d’institucions de la Segona República (exèrcit, policia, organismes de govern, propaganda, actes culturals, universitat i ensenyament, economia, partits polítics i sindicats i entitats diverses amb poca o nul·la relació amb la política, com ara la maçoneria, associacions culturals i esportives, etc.). El 1944, el DERD es convertí en la Delegación Nacional de Servicios Documentales (DNSD), que incorporava també la Oficina de Investigación y Propaganda Anticomunista (1937) i la Delegación de Asuntos Especiales (1937), dedicada a la maçoneria. Al seu torn, el 1968 el DNSD canvià el nom pel de Servicios Documentales de la Presidencia del Gobierno.

Les confiscacions a Catalunya

Els escorcolls s’iniciaren a l’abril del 1938 i a Catalunya continuaren al gener del 1939 des de Lleida en paral·lel a l’avenç de l’exèrcit franquista. A Barcelona, la documentació fou dipositada en catorze locals prèviament requisats, i tingué la seu central primer al carrer de Muntaner i, posteriorment, al carrer de la Princesa fins al setembre del 1939. Simultàniament a l’activitat de confiscació, la DERD es dedicà a retornar als legítims propietaris (normalment passats al bàndol franquista) els documents requisats pel bàndol republicà durant la guerra pel Tribunal de Contraban de Capitals de Barcelona. Els escorcolls de la DERD no tan sols tenien per finalitat la requisa de documents considerats subversius pel règim sinó també la seva destrucció en arxius, biblioteques públiques, institucions culturals, seus sindicals, de partits, editorials i de publicacions i llibreries després de separar-ne alguns exemplars, comesa que la DERD compartia amb el Departamento de Prensa y Propaganda de la Falange. Fora de Barcelona, hi hagué unes 150 poblacions on aquest organisme requisà documents, els quals foren enviats a la seu central de Barcelona.

Les confiscacions al País Valencià i a les Balears

La DERD actuà també al País Valencià, i inicià els escorcolls a l’abril del 1938 a la Plana i el Maestrat fins a l’entrada a València al març del 1939, després de la qual establiren una oficina a aquesta ciutat i una altra a Alacant. El volum total de documents traslladats a Salamanca des d’aquestes dues seus fou de dos camions i set vagons de ferrocarril. Quant a les Illes Balears, el posicionament de Mallorca i Eivissa al costat dels revoltats el mateix any 1936 explica la pràctica inexistència de l’espoli. Menorca, en canvi, que es mantingué fidel a la República fins el 1939, fou objecte també de saqueig, tot i que el volum de la documentació sostreta i reclamable és encara poc conegut.

El tractament dels documents confiscats a l'arxiu de Salamanca

Els primers mesos del 1940 la major part de la documentació catalana (al voltant d’unes 160 tones) es trobava ja a Salamanca, on fou objecte d’una molt sumària tria per tal d’utilitzar-la com a prova en la inculpació de sospitosos davant dels tribunals militars (un dels quals el Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo, TERMC, predecessor del Tribunal de Orden Público, TOP) o en la identificació de suposats desafectes al règim. Aquesta tria durà fins el 1958 i en resultà un arxiu amb uns tres milions de fitxes personals. A banda, fou creat un altre arxiu d’unes 190 000 fitxes de persones suposadament vinculades a la maçoneria. En la tria, molts documents foren destruït, mentre que d’altres foren traslladats al Servicio Histórico Militar amb seu a Madrid, la causa general (procés impulsat des de l’abril del 1940 per les autoritats franquistes amb l’objectiu d’identificar els crims comesos per les organitzacions republicanes, entre els quals s’incloïen tant crims i abusos com altres activitats considerades delictives pel simple fet de la seva procedència) i la secretaria de Franco. La major part dels documents que restaren a Salamanca no feien referència, doncs, a la guerra civil, i molts dels quals tampoc no pertanyien al període republicà ni tenien un caràcter que hom pogués qualificar de polític sinó que es tractaven de documents d’ús intern, cultural o recreatiu.

La reclamació dels Papers

Els primers mesos del 1940 la major part de la documentació catalana (al voltant d’unes 160 tones) es trobava ja a Salamanca, on fou objecte d’una molt sumària tria per tal d’utilitzar-la com a prova en la inculpació de sospitosos davant dels tribunals militars (un dels quals el Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo, TERMC, predecessor del Tribunal de Orden Público, TOP) o en la identificació de suposats desafectes al règim. Aquesta tria durà fins el 1958 i en resultà un arxiu amb uns tres milions de fitxes personals. A banda, fou creat un altre arxiu d’unes 190 000 fitxes de persones suposadament vinculades a la maçoneria. En la tria, una bona part dels documents foren destruïts, mentre que una altra fou traslladada al Servicio Histórico Militar amb seu a Madrid, la causa general i la secretaria de Franco. La major part dels documents que restaren a Salamanca no feien referència, doncs, a la guerra civil, i molts dels quals tampoc no pertanyien al període republicà ni tenien un caràcter que hom pugués qualificar de polític sinó que es tracta de documents d’ús intern, cultural o recreatiu.

Les reclamacions dels Papers des de les institucions catalanes

De la part catalana, fins el 2002 la iniciativa correspongué a les institucions polítiques. Al gener del 1978 l’historiador i aleshores senador Josep Benet i Morell presentà una interpel·lació al Senat dirigida a preservar el patrimoni documental de la república i la Guerra Civil davant del perill d’alguns projectes que en preveien la destrucció. Al març del 1980, al Congrés dels Diputats el diputat Antoni de Senillosa, del Grup Coalición Democrática (predecessora de l’actual Partido Popular), tramità una proposició no de llei per a la reclassificació dels fons de Salamanca amb criteris per a la consulta científica i demanà el trasllat a Catalunya de tots els documents que en procedien, però la imminència de noves eleccions comportà l’ajornament indefinit de la proposició. El 1982, ja amb un govern socialista, la signatura d’un conveni entre el govern català i el ministeri de cultura de microfilmar els arxius fou àmpliament debatuda a Catalunya. De la discussió sorgí la declaració per la qual el parlament català feia explícit que l’acord no invalidava la devolució dels documents. El 1989 Esquerra Republicana de Catalunya cursà una nova proposició al parlament català, aprovada per unanimitat, instant al govern espanyol el retorn dels documents. Debatuda al Congrés, fou rebutjada pel PSOE, que aleshores tenia majoria absoluta, al·legant la unitat de l’arxiu. Ulteriors proposicions foren debatudes i rebutjades els anys 1992 i 1994 pel PSOE i el PP. Amb la pèrdua de la majoria absoluta del PSOE (1994), els pactes que CiU hi dugué a terme semblaren desencallar-ne el retorn. Tot i això, després de la duríssima campanya en contra encapçalada per l’alcalde de Salamanca, el govern espanyol anà posposant successivament el retorn dels papers. Amb el nou govern en minoria del PP (1996), tot i que la Comissió d’Experts considerà favorablement la possibilitat del retorn, es repetiren els pronunciaments en contra tant de l’ajuntament de Salamanca com de la Junta de Castella i Lleó. El 1999, per un reial decret, el govern espanyol transformava l’arxiu històric de Salamanca en Archivo General de la Guerra Civil Española, mesura que des de Catalunya fou qüestionada per la naturalesa heterogènia de la documentació i el trasllat, molts anys abans, de la majoria dels documents relatius al conflicte bèl·lic a l’Archivo Histórico Militar de Madrid. De fet, hom ho interpretà com un intent de bloquejar legalment la reclamació. Durant la majoria absoluta del PP (2000), la qüestió es donà implícitament per tancada després que la creació d’una Comissió Tècnica Estat-Generalitat no reeixí, al llarg dels mesos que duraren les seves tasques (del febrer del 2001 al juny del 2002), a l’hora de trobar un consens entre ambdues parts.

Al febrer del 2002, tingué lloc la devolució d’importants documents de la Generalitat republicana dipositats durant el franquisme juntament amb els del Govern Basc a Villa Izarra, situada a Beyrès (Baiona), per la Fundació Sabino Arana.

Les reclamacions dels Papers a partir de la creació de la Comissió de la Dignitat

A partir del 2002 la reivindicació fou protagonitzada per la Comissió de la Dignitat, la qual, a la reclamació dels documents de la Generalitat afegia també la d’entitats i particulars. La Comissió cercà i obtingué suport internacional, a més d’impulsarcampanyes a Catalunya i a la resta de l’estat, i organitzà un gran nombre d’actes (molts dels quals a Salamanca) per a explicar i difondre els motius de la reclamació. Al desembre de 2004 la Comissió d’experts creada pel patronat de l’Archivo General de la Guerra Civil Española amb funcions d’assessorament sobre el contenciós condemnà les incautacions de documents amb finalitat repressiva i el dret a la reparació que se’n derivava. Avalà també la legitimitat de les reclamacions per a la devolució de ls fons documentales a la Generalitat de Catalunya i també la restitució de la documentació als particulars identificats. actualmente identificados como tales en el Archivo General de la Guerra Civil. Al maig del 2005 fou aprovat un avantprojecte de devolució, i aprovat al setembre pel Congrés dels Diputats (amb el vot en contra del PP, partit que al juny havia donat suport a una manifestació multitudinària contrària a la devolució a Salamanca) i al Senat al novembre. La llei aprovada incloïa els documents de la Generalitat republicana i de particulars, però no dels ajuntaments. Poc després de l’inici del trasllat, l’Audiència Nacional dictà una suspensió cautelaríssima que aixecà ràpidament (gener del 2006). El 31 de gener arribaren a l’Arxiu Nacional de Catalunya els primers documents procedents de Salamanca (500 lligalls). El març del 2006, la Comissió reclamà el retorn de tots els documents (uns dos milions) de particulars (estimats en prop de tres-cents) i entitats privades que restaven pendents, però des del juliol del 2007 les gestions restaren aturades fins al maig del 2008, en què el ministeri de cultura espanyol i la conselleria de cultura les repregueren i fixaren un calendari de devolució. A l’agost arribà la documentació espoliada a la Generalitat (pendents des del 2006 de devolució), i a partir del desembre començà a arribar la documentació privada, que incloïa fons pertanyents a intel·lectuals catalans entre els quals Antoni Rovira Virgili, Antoni Xirau, Pau Romeva, Miquel Guinart, Pompeu Fabra, August Pi i Sunyer, i d’entitats com ara l’Ateneu de Barcelona, la Societat Naturista de Barcelona i el diari La Humanitat. Al juliol del 2011 arribà una nova remesa (365 lligalls), que comprenia tant documentació particular (com ara la correspondència de Francesc Cambó), com de partits polítics i sindicats (ERC, PSUC, CNT , FAI i UGT). L’accés al govern d’Espanya del Partido Popular el novembre d’aquest any, en què encara restaven a l’arxiu de Salamanca prop del 25% dels documents reclamats, comportà nous alentiments però no n’atura del tot el retorn: al febrer del 2012 retornaren 85 lligalls amb documents privats d’entitats i particulars. Un any després (febrer del 2013) el Tribunal Constitucional emeté una sentència per la qual desestimava el recurs interposat per la Junta de Castella i Lleó contra la llei de restitució dels documents espoliats pel franquisme. Tot i que a l'abril el ministre de cultura declarà la restitució dels papers en dos mesos, al juny del 2014 feu marxa enrera emparant-se en la sentència del 2013 i declarà que només retornaria aquells documents amb propietari conegut o als seus successors. Al febrer del 2015 s'obrí un nou contenciós en fer-se pública la reclamació dels Papers d’Àvila.   

Les reclamacions dels Papers des del País Valencià

Al País Valencià més de 160 ajuntaments han reclamat el retorn dels documents. El maig del 2004 les Corts aprovaren una proposició no de llei per la qual es demanava la devolució a la Generalitat Valenciana de tota la documentació original valenciana confiscada el 1939 i dipositada des d’aleshores a l’Arxiu de Salamanca. Tot i això, els successius governs del Partit Popular refusaren cursar la proposició.

Data de revisió: 
2016-11-15
Llegir més...