Fill d’actors, treballà molts anys en sèries televisives i en teatre. Destacà en el film d’Alberto Lecchi Perdido por perdido (1993) i, posteriorment, interpretà pel·lícules com ara El faro (1998), d’Eduardo Mignogna; El mismo amor, la misma lluvia (1999), de Juan José Campanella; Nueve reinas (2000, premi Sant Jordi al millor actor estranger), de Fabián Bielinsky, i La fuga (2001, premi Sant Jordi), d’E. Mignogna. Obtingué una gran popularitat amb El hijo de la novia (2001, que li valgué el tercer premi Sant Jordi), de J.J. Campanella. Posteriorment intervingué a Samy y yo (2002), d’Eduardo Milewicz; Kamchatka (2002), de Marcelo Piñeyro; Luna de Avellaneda (2004), de J.J. Campanella; El aura (2005), de F. Bielinsky; El amor a las cuatro de la tarde (2005), de Sebastián Alfie; La educación de las hadas (2006), de José Luis Cuerda, i XXY (2007), de Lucía Puenzo. El 2007 codirigí (amb Martín Hodara) La señal, que també protagonitzà. Seguidament intervingué a Amorosa Soledad (2008), de Martín Carranza i Victoria Galardi; El secreto de sus ojos (2009), de J.J. Campanella; El baile de la victoria (2009), de Fernando Trueba; Carancho (2010) i Elefante blanco (2012), de Pablo Trapero; Un cuento chino (2011) i Capitán Koblic (2016), de Sebastián Borenzstein; Tesis sobre un homicidio (2013), d’Hernán Goldfrid; Relatos Salvajes (2014), de Damián Szifrón, Una pistola en cada mano (2012) i Truman (2015), de Cesc Gay, pel qual rebé la Concha de Plata al Festival de Sant Sebastià i els premi Gaudí i Goya al millor actor protagonista (2016), Nieve negra (2017), de Martín Hondara i La Cordillera (2017), de Santiago Mitre . En teatre, destacà aquests anys la seva actuació a Escenas de la vida conyugal (2015), dirigida per Norma Aleandro. L'any 2017 guanyà el premi Donostia a la trajectòria del Festival de Sant Sebastià.
Ricardo Darín
Actor cinematogràfic i teatral argentí.