Estudià història a la Universitat de Buenos Aires, i posteriorment exercí com a editor, tasca en la qual es féu un nom com a difusor de la novel·la negra nord-americana al seu país. Aquest gènere tingué una clara influència en la seva obra. Fou també professor de literatura a l’Argentina i als Estats Units. Es donà a conèixer amb els volums de relats La invasión (1967), guardonat amb el premi Casa de las Américas, i Nombre falso (1975), abans de publicar la novel·la Respiración artificial (1980), considerada una obra cabdal de la nova narrativa argentina. La seva trajectòria de narrador continuà en les novel·les Ciudad ausente (1995), Plata quemada (1997, premi Planeta), Blanco nocturno (2010, guardonada amb el Premi Nacional de la crítica espanyola el 2010, el Rómulo Gallegos i el Hammett el 2011) i El camino de Ida (2013) i en els llibres de relats Prisión perpetua (2000), Cuentos morales (1995) i El pianista (2003). Com a assagista es centrà en la teoria i la crítica literàries i publicà Crítica y ficción (1986), recull d’articles, Formas breves (1999), Diccionario de novela de Macedonio Fernández (2000), El último lector (2005) i Teoría del complot (2007). Cal esmentar també Los diarios de Emilio Renzi, el primer volum dels quals, Los años de formación (1957 - 1967), fou publicat el 2015 i li valgué el premi Ciutat de Barcelona de literatura en castellà (2016). La seva obra literària fou reconeguda amb el premi Ibeoramericano de Narrativa Manuel Rojas (2013) .