Maḥmūd Ahmadinejad

Mahmud Ahmadinejad

(Garmsār, Semnān, 1956)

Polític iranià.

Doctor en enginyeria de transports per la Universitat de Teheran, on fou professor. El 1979, poc després de la revolució islàmica, participà en l’assalt de l’ambaixada dels EUA a Teheran. El 1986 passà a formar part dels Guardians de la Revolució, cos parapolicial creat amb la missió de vetllar per l’ortodòxia islàmica d’individus i grups i amb poders per a exercir una repressió discrecional. El 1988 fou designat governador de dues províncies. El 2003 aconseguí l’alcaldia de Teheran, i al juny del 2005 derrotà el candidat oficialista Ali Akbar Hashemi Rafsandjani a la presidència del país, amb un missatge que combinava l’hostilitat a Occident, l’enaltiment dels valors islàmics i la preocupació social i econòmica.

La seva primera acció al capdavant del govern fou la reafirmació del programa nuclear de l’Iran davant l’hostilitat dels Estats Units i les reticències de l’ONU i de la Unió Europea. A l’octubre, en declaracions públiques, reprengué els pronunciaments iranians instant a la destrucció d’Israel. Per tal de reforçar la seva posició internacional, buscà aliats entre diversos estats hostils als EUA, molt especialment amb el règim veneçolà d’Hugo Chávez, amb el qual l’Iran signà nombrosos acords de cooperació. El 2008 feu una visita oficial a l’Iraq (la primera d’un president iranià del règim teocràtic instaurat el 1979).

A l’interior, reforçà la censura i la repressió de la dissidència i afavorí amb subsidis generosos la sanitat, els serveis públics i els estrats més humils de la societat, mesures que,convertiren l’Iran en un dels països amb un dels nivells de vida més alts de l’Orient Mitjà, tot i que, sumades a l’embargament internacional, la ineficiència i la corrupció, perjudicaren greument l’economia del país.

A l’abril del 2008, els resultats de les eleccions legislatives (amb la majoria de candidatures de l’oposició anul·lades) posaren de manifest la consolidació dels partits favorables al president. Les eleccions del juny del 2009 el confirmaren en el càrrec, però l’oposició, encapçalada per l’ex-primer ministre Hossein Mussavi, rebutjà els resultats, els quals qualificà de frau massiu. Després de la reelecció, Ahmadinejad no varià la seva política i respongué invariablement amb mesures repressives a la resurgència de les protestes i, en política exterior, continuà la nuclearització de l’Iran, malgrat la imposició de les sancions  del Consell de Seguretat de l’ONU, l’hostilitat dels EUA i Israel i l’embargament sobre les importacions de petroli de la UE.

A l’abril del 2011, les diferències d’Ahmadinejad amb l’aiatol·là Ali Khamenei, màxima autoritat religiosa del país, en ocasió de la dimissió d’un ministre, comportaren una progressiva pèrdua de suport del clergat, la qual es manifestà en els resultats de les eleccions parlamentàries del maig del 2012, clarament desfavorables als candidats del president. Vetat constitucionalment per a l’exercici de més de dos mandats consecutius, en les eleccions presidencials del juny del 2013 l’aiatol·là Hassan Rouhani fou elegit successor d’Ahmadinejad. A l’abril del 2017 el Consell dels Guardians, màxima autoritat del règim, vetà la seva candidatura a les eleccions presidencials.