Es formà a l’École Normale Supérieure de París, a la Universitat de Columbia (Nova York) i a la Sorbona de París, on es doctorà l’any 1967, any que hi inicià també la carrera acadèmica i docent fins el 2002, que n’esdevingué professor emèrit. Fou director de la revista L’Année Sociologique i del Centre d’Estudis Sociològics del CNRS de París. Fou membre de l’Institut de France (1990) i de l’Acadèmia Internacional de la Filosofia de la Ciència de Brussel·les (1995).
Influït per Raymond Aron, els mètodes quantitatius de la sociologia nord-americana (que introduí al seu país), Émile Durkheim i Alexis de Tocqueville, fou un dels sociòlegs francesos contemporanis més destacats, juntament amb Alain Touraine i Pierre Bourdieu.
Promogué la recerca aplicada per a la planificació estatal i tractà temes molt diversos, com ara l’educació i la mobilitat social en les societats avançades, els valors i els seus fonaments socials, les societats basades en valors liberals, a més d’estudis sobre els clàssics de la sociologia. Desenvolupà també una teoria de l’acció racional, amb la qual pretengué evitar les deficiències tant de l’utilitarisme com del model de conducta irracional.
Entre les seves obres hom pot esmentar: L'analyse mathématique des faits sociaux (1967), Les méthodes en sociologie (1970, amb Paul Lazarsfeld i François Chazel) L’inégalité des chances (1973), Effets pervers et ordre social (1977), La logique du social (1979), L’idéologie ou l’origine des idées reçues (1986), L'art de se persuader, des idées douteuses, fragiles ou fausses (1990), Le juste et le vrai: études sur l'objectivité des valeurs et de la connaissance (1995), Déclin de la morale? Déclin des valeurs? (2002), Raison, bonnes raisons (2003), Tocqueville aujourd'hui (2005) i Renouveler la démocratie: éloge du sens commun (2006).