Els partits i polítics més declaradament euroescèptics i radicalitzats defensen sense matisos la retirada dels respectius estats de la UE. En altres partits, per contra, el sentiment és més matisat i es dirigeix sobretot contra determinats aspectes de l’organització. En aquest aspecte, és paradigmàtic el partit conservador britànic, la líder del qual, Margaret Thatcher (1979-90), criticà reiteradament les Comunitats Europees a causa de la contribució britànica, que considerava excessiva en capítols com ara el de la Política Agrària Comuna i també en el que considerava una administració poc racional dels fons comunitaris. Tot i no demanar formalment la retirada de la UE, l’euroescepticisme es consolidà després de M. Thatcher com un corrent important del partit conservador britànic, especialment des de l’aprovació de Tractat de Maastricht (1992), pel qual es donava pas a una gradual integració política vista amb una creixent inquietud per una part molt substancial dels ciutadans britànics.
Per motius de pèrdua de sobirania del tradicional estat-nació, pel denominador comú xenòfob (identificat amb l’obertura de fronteres en virtut de l’espai Schengen, un dels pilars de la Unió Europea) i per un sentiment antiglobalitzador generalitzat, són euroescèptics la majoria dels partits d’extrema dreta. L’euroescepticisme també és present per aquest darrer motiu en partits de l’esquerra, els quals consideren que el gran capital s’ha apropiat del projecte europeu, cosa que ha afavorit l’empobriment dels assalariats a través de l’adopció de polítiques de desregulació, lliure circulació i deslocalització d’empreses.
Des dels anys noranta del segle XX, el sentiment antieuropeu es nodrí així mateix de diversos escàndols en les institucions europees, de la ràpida ampliació de la UE a l’Est i de la sensació d’estar assistint a la consolidació d’un poder remot, burocratitzat i intervencionista, a més d'escassament representatiu, exemplificat sobretot (malgrat les reformes graduals) per les limitacions del Parlament Europeu davant el poder del Consell Europeu, format pels governs de cada estat membre tant en l’elaboració i formulació dels tractats més importants com en la designació de càrrecs dirigents al capdavant de les institucions europees.
Al final de la primera dècada del segle XXI, l’euroescepticisme experimentà una gran progressió amb l'anomenada crisi del deute de la zona euro, que introduí una escletxa profunda entre els estats del nord i els del sud d’Europa: s’estengué la percepció d’uns estats membres (els del sud) receptors de subvencions, econòmicament estancats i amb escàs rigor en el control i la gestió dels recursos, i uns altres estats (els del nord) la contribució econòmica sostinguda dels quals no havia escurçat la distància socioeconòmica amb els del sud i amenaçava de cronificar una situació de dependència. Les dures exigències d’austeritat de la UE en aquests estats membres en contrapartida dels rescats contribuïren a estendre-hi també una certa animadversió envers les institucions comunitàries.
En les eleccions del 2014 al Parlament Europeu la presència dels euroescèptics augmentà substancialment, amb gairebé un centenar de diputats electes declaradament contraris a la UE (el 13% davant de gairebé el 5% en l’anterior legislatura) i la creació, per primer cop, d'un grup parlamentari obertament euroescèptic al juny del 2015 (Europa de les Nacions i les Llibertats), que agrupava també les formacions d'ultradreta representades a la cambra. La gran intensitat del sentiment euroescèptic d’aquests anys es reflectí en la victòria d’alguns d’aquests partits a l’Eurocambra per davant dels partits tradicionals i fins aleshores majoritaris. Fou el cas del Front National i l’UKIP (United Kingdom Independence Party) a França i a la Gran Bretanya, respectivament. Tanmateix, liberals, socialistes i conservadors mantingueren una còmoda majoria a la cambra. Altres formacions euroescèptiques que obtingueren bons resultats foren el Moviment 5 Estrelles, de l’antisistema italià Beppe Grillo; el neerlandès Partij voor de Vrijheid (Partit de la Llibertat), de l’ultradretà Geert Wilders; el separatista flamenc N-VA; el Partit Popular danès, que formà grup amb els conservadors britànics, i Jobbik, partit d’extrema dreta hongarès, entre d’altres. També alguns partits d’esquerra, com Syriza, que fou el més votat a Grècia, o Podemos (Espanya), tot i no ser obertament contraris a l’existència de la UE, en qüestionaren radicalment els plantejaments.
Un any després de les eleccions, l’allau de refugiats i immigrants provocada per la guerra de Síria, davant la qual les institucions europees reaccionaren amb una gran lentitud i una descoordinació flagrant, afegí un nou estímul al discurs xenofòb i, doncs, a alimentar encara més l’euroescepticisme. Com a conseqüència d’aquest clima i de les fortes pressions internes, a la Gran Bretanya fou convocat un referèndum sobre la pertinença a la Unió Europea (juny del 2016), que guanyaren per un estret però clar marge els partidaris de la sortida (52% contra el 48%). El resultat obrí la crisi més greu del projecte europeu des de la seva creació.