Perit mercantil, durant la Segona República milità a la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), i al gener del 1936 ingressà a la FET y de las JONS. Participà activament en la revolta del juliol del 1936 a Lleida, i fou empresonat amb el fracàs del cop d’estat a Catalunya, cosa que li valgué la condició d’ex-cautivo, camisa vieja i bones relacions entre els cercles franquistes i falangistes. Fou successivament secretari local, inspector provincial, delegat provincial de transports i conseller nacional de l’Organización Juvenil Española de la FET y de las JONS i arribà a conseller nacional de l’Organización Sindical Española. Fou primer regidor (1940-41), tinent d’alcalde (1941-43) i alcalde (1943-52) de Lleida, càrrec que comportà la seva designació com a procurador municipal en corts fins l’any en què fou cessat de l’alcaldia. Durant el seu mandat es redactà el primer pla d’ordenació urbanístic, se celebrà la primera edició de la Fira de Sant Miquel de la postguerra i es posà en pràctica un nou sistema de proveïment d’aigua.
Franquista pragmàtic, a partir del 1952, convertit ja en home de confiança del ministeri de governació, presidí diversos organismes provincials: Diputació de Lleida (càrrec que compatibilitzà amb el de director de la Caixa d’Estalvis de Lleida, 1952-61); Govern Civil de Zamora (1961-62) i els de Girona (1962-68), anys durant els quals impulsà l’aeroport i la construcció per al turisme i mantingué una posició ambivalent amb l’ús públic del català; de les Illes Balears (1968-72), on el 1969 constituí la Comisión Provincial para la Planificación de la Educación en Baleares, que defensà la necessitat d’una universitat, i el de Sevilla (1972-74). Fou membre destacat del Caliu Ilerdenc, entitat que presidí del 1982 al 1991.