neoconservadorisme

m
Política

Terme amb el qual són designats els mètodes i la ideologia relatius bàsicament a política exterior d’ un sector de la dreta nord-americana.

Els neoconservadors adquiriren protagonisme durant el mandat de Ronald Reagan (1980-88) i han dominat l’administració de G.W.Bush des dels seus inicis (2000). Postulen la primacia de valors universals centrats en les idees de democràcia, llibertats individuals i lliure mercat, dels quals els EUA constitueixen el model que, d’una manera més completa, permet exercir-los i defensar-los. L’amenaça a aquests valors per part d’estats o sistemes politicosocials antagònics i hostils, especialment el comunisme o el fonamentalisme islàmic, i el seu caràcter d’imperatiu moral en justifiquen l’extensió arreu del món, si cal per la força, com és palès en la doctrina de la guerra preventiva. Aquest intervencionisme contrasta amb la tradició aïllacionista republicana, com també amb el paper més rellevant de l’estat atorgat en l’economia i polítiques socials. Estretament compromès amb la defensa d’estats democràtics amenaçats, com ara Israel o Taiwan, el neoconservadorisme ha intentat distanciar-se del suport estratègic que els governs dels EUA han prestat a règims dictatorials diversos i ha assenyalat la creixent divergència d interessos amb Europa, singularment amb França i Alemanya. Els atemptats de l’11 de setembre de 2001 propiciaren l’adopció de l’agenda neoconservadora amb la guerra global contra el terrorisme, que es reflectí en les intervencions a l’Afganistan (2001) i a l’Iraq (2003). Alguns representants d’aquest corrent són I.Kristol, J.Kirkpatrick, R.Perle, P.Wolfowitz i R.Kagan, alguns dels quals autors del New American Century Project (1997), que es pot considerar la declaració programàtica dels neoconservadors.