Llicenciat en filosofia i lletres per la Universitat de Madrid, es doctorà en filosofia i teologia a la Universitat Gregoriana de Roma. Ordenat de sacerdot el 1913, ocupà diferents càrrecs en el bisbat de Segòvia abans de ser designat bisbe de Lleida (1947-67). La seva tasca episcopal se centrà en la recuperació d’un bisbat trasbalsat per la guerra i la postguerra (els edificis del seminari, el vell i el nou, foren convertits en camps de concentració amb l’entrada de les tropes franquistes a la capital del Segre). Representant genuí del nacionalcatolicisme, no assimilà els canvis dins l’Església en l’àmbit internacional –concili II del Vaticà– i de bases –l’activisme de les JOC i l’HOAC–, motiu pel qual els darrers anys del seu llarg pontificat resultaren especialment conflictius.