i Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006 | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006

Portada de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya 2006, dissenyada per Antoni Tàpies
© JoMV
dret català dr cat i ciències polítiques polít
Llei orgànica promulgada el 19 de juliol de 2006 que atorga a Catalunya un règim d’autonomia en substitució de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1979, el qual deroga.

Antecedents, elaboració i aprovació

El nou text es desenvolupà a partir de la iniciativa de reforma de l’Estatut del 1979 assumida pel govern català tripartit (Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), Iniciativa per Catalunya-Verds i Esquerra Republicana de Catalunya) sorgit de les eleccions al Parlament de Catalunya celebrades al novembre del 2003.

Durant la campanya electoral, l’encara candidat socialista a la presidència del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero es comprometé públicament, segons expressió literal, a donar suport a l’estatut que aprovés el Parlament de Catalunya i, en l’anomenat Pacte del Tinell (desembre de 2003), les tres forces polítiques que havien de constituir el nou govern de la Generalitat de Catalunya acordaren la reforma de l’Estatut. El novembre de 2004, sota la presidència de Pasqual Maragall i Mira, a Miravet (Ribera d’Ebre) els partits amb representació al Parlament de Catalunya en pactaren les bases. D’una segona trobada al juny de 2005 se'n retirà el Partit Popular de Catalunya.

El 30 de setembre de 2005, el Parlament aprovà amb els 120 vots favorables dels tres partits de govern més els de Convergència i Unió i amb l’oposició dels 15 diputats del Partido Popular la proposta de reforma, havent prèviament sotmès el text al Consell Consultiu de la Generalitat.

Entre el novembre del 2005 i el maig del 2006 fou sotmès a discussió per les Corts Generals. Durant aquest període, es posaren de manifest les diferències entre el PSOE i els partits que l’aprovaren al parlament català fins que, al gener del 2006 el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, i el cap de l’oposició al parlament català, Artur Mas i Gavarró, pactaren una fórmula de consens en els aspectes polèmics de l’esment de Catalunya com a nació i el finançament. Aquest text fou aprovat per ambdues cambres del parlament espanyol malgrat alguns intents de recusació del PP i el Consell General del Poder Judicial.

Mentrestant, a Barcelona tingué lloc el 18 de febrer una multitudinària manifestació contra les retallades a l’estatut aprovat pel parlament català. Aprovat el 30 de març al Congrés dels Diputats amb el suport del Partido Socialista Obrero Español, CiU, el Partit Nacionalista Basc, Izquierda Unida, ICV, el Bloque Nacionalista Galego i Coalición Canaria, hi votaren en contra ERC, Eusko Alkartasuna i el PP, i al maig fou aprovat pel Senat sense modificacions.

El 18 de juny de 2006 fou sotmès a referèndum a Catalunya i aprovat per un 73,23% de vots favorables, amb una participació del 48,8%.

El rebuig explícit d’ERC comportà la seva expulsió del govern català i precipità una crisi que acabà en la dissolució del govern i la convocatòria d’eleccions anticipades.

Línies generals del text estatutari

Quant al contingut del text sancionat pel referèndum, tot i que inicialment fou concebut com una reforma del text del 1979, les diferències amb aquest i la seva extensió molt superior (set títols en lloc de quatre) en feren, de fet, un Estatut nou.

Cal destacar-ne els següents aspectes:

Esment de Catalunya com a nació en el preàmbul.

Incorporació d’un nou títol específicament dedicat al dret i el deure de conèixer el català, i l’establiment d’aquesta llengua com a llengua preferent en l’administració i en els mitjans de comunicació públics catalans, i com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament.

Reforçament dels instruments jurídics de Catalunya, especialment l’establiment del Consell de Justícia de Catalunya, qualificat d’òrgan desconcentrat del Consell General del Poder Judicial i presidit pel president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), al seu torn definit com la màxima instància judicial a Catalunya, sempre d’acord amb la Llei Orgànica del Poder Judicial.

L’explicitació de les funcions del Síndic de Greuges, al qual dota també d’un caràcter exclusiu en l’àmbit administratiu català.

Atribució de caràcter vinculant als dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries.

Delimitació de les competències exclusives de la Generalitat i les compartides entre l’Estat i la Generalitat en matèria legislativa i executiva, així com les relacionades amb la normativa de la Unió Europea.

Establiment de la competència exclusiva de la Generalitat en la convocatòria de consultes populars tant a nivell català com local.

Establiment del règim tributari dels governs locals.

Competències compartides sobre l’activitat financera de les caixes d’estalvi d’acord amb ‘els principis, les regles i els estàndards mínims que estableixin’ les bases estatals.

Competències sobre immigració (acolliment, participació en els contingents d’entrada d’immigrants, etc.).

Nova ordenació territorial basada en les vegueries.

Nova regulació del règim de finançament dirigida a un substancial augment dels recursos, una participació efectiva de la Generalitat en la capacitat financera (fixació del tipus impositiu, exempcions i bonificacions sobre la base imposable, etc.) i recaptatòria (creació d’una agència tributària en règim de col·laboració amb l’estat), a més d’una quantificació de les necessitats inversores de l’estat a Catalunya i la participació en la fixació del grau de solidaritat interterritorial.

Els recursos contra l'estatut i la tramitació al Tribunal Constitucional

El nou estatut entrà en vigor el 9 d’agost de 2006, però malgrat triple aprovació del parlament català, el parlament espanyol i en referèndum, fou objecte de diversos recursos d’inconstitucionalitat per part del PP (31 de juliol), el defensor del poble, destacat membre històric del PSOE (19 de setembre), i els governs de cinc comunitats autònomes entre el 25 de setembre i el 20 d’octubre: Múrcia, la Rioja, Balears, el País Valencià (governats pel PP) i Aragó (governat pel PSOE). Aquests tres recusaven aspectes referits a l'Arxiu de la Corona d’Aragó, i també per part dels dos darrers, juntament amb la Rioja i Múrcia, relatius a les competències sobre el cabal de l’Ebre, entre d’altres com ara el finançament.

El recurs del PP, que rebutjava pràcticament la meitat dels articles, era exclusivament dirigit contra el text català, en contrast amb alguns articles de contingut i redactat gairebé idèntics d’estatuts d’altres comunitats autònomes aprovats el mateix any però que no foren recorreguts.

El procés d’avaluació, elaboració i aprovació d’una sentència sobre la constitucionalitat del nou text estatutari es perllongà durant quatre anys. El seu caràcter com a peça fonamental de l’estat autonòmic sorgit dels pactes de la Transició atorgà a la decisió final del tribunal una especial trascendència.

D’altra banda, la composició del Tribunal Constitucional, dividit entre un sector afí al PP (qualificat pels mitjans de comunicació com a “conservador”) i un altre afí al PSOE (qualificat de “progressista”), convertí aquesta instància judicial en un escenari de les lluites entre ambdós grans partits espanyols, i en la tramitació s’acumularen un cúmul d’irregularitats i excepcionalitats que feren dubtar sovint (especialment des de Catalunya) de la seva legitimitat.

Exemples d’aquestes incidències foren les peticions de recusació del PP, al febrer de 2007, de la presidenta del Tribunal Constitucional (que no prosperà) i d’un dels seus membre que finalment fou apartat per haver elaborat un informe sobre l’estatut per a una institució jurídica catalana, el refús de recusació d’un dels magistrats cursat per la Generalitat de Catalunya (març), els mandats caducats al desembre de 2007 de la presidenta i de tres membres del tribunal els quals, tanmateix, continuaren en el càrrec, com tampoc no fou substituït un dels magistrats, que morí a l’octubre de 2008.

Mentrestant, des de Catalunya la qüestió estatutària es desenvolupà en dos fronts: d’una banda, l’aplicació del text en la legislació a partir de la seva entrada en vigor i independentment dels recursos en tràmit i, de l’altra, els intents de persuadir el TC per a que dictés una sentència favorable o que renunciés a dictar-la.

En el primer, no fou fins al juliol del 2009, després de gairebé un any de negociacions amb el govern espanyol, que es pactà un acord de finançament que tanmateix suscità nombroses crítiques que posaven en qüestió, sobretot, la idoneïtat per a posar fi al dèficit fiscal crònic, un dels aspectes crucials pels quals es va impulsar l’Estatut del 2006.

El traspàs de competències d’acord amb la normativa estatutària fou molt lent (en els tres primers anys només es transferiren 6 dels 40 traspassos de competències que es desprenen directament del text, i a l’agost de 2009 els governs català i espanyol pactaren tres traspassos previstos en l’Estatut).

D’altra banda, el Parlament de Catalunya aprovà algunes lleis de trascendència, entre les quals la Llei d’Educació de Catalunya i la del Síndic de Greuges (juliol i desembre de 2009).

En el segon front, entre altres iniciatives, al novembre de 2009 dotze diaris catalans publicaren un editorial conjunt amb el títol “La Dignitat de Catalunya” en defensa de l’Estatut. Posteriorment, a l’abril de 2010 el govern de la Generalitat i Convergència i Unió arribaren a un consens instant a la renovació del Tribunal Constitucional i a que aquest renunciés a dictar sentència. Ambdues peticions foren rebutjades.

El veredicte i la sentència

Després de sis intents frustrats de presentar una ponència (a càrrec de dos ponents successius) que no acabés en bloqueig, el 28 de juny fou aprovada la setena ponència, a càrrec ara de la mateixa presidenta del tribunal, sobre el recurs presentat pel PP. Per tal de no haver d’afrontar un nou fracàs, el text estatutari fou sotmès a votació en quatre blocs: preàmbul, articles inconstitucionals, articles reinterpretats i articles constitucionals.

Del preàmbul, s’assenyalà que la declaració de Catalunya com a nació no tenia validesa jurídica i s’hi feu constar explícitament la “indissoluble unitat d’Espanya”.

Foren declarats inconstitucionals un total de catorze articles, tocants als àmbits de llengua (de la qual es rebutjà la qualificació de preferent referida a l’administració i als mitjans de comunicació públics), l’ordenament jurídic català (són eliminats el caràcter vinculant del Consell de Garanties Estatutàries i l’exclusiu del Síndic de Greuges, així com el Consell de Justícia de Catalunya, òrgan d’imminent creació), les funcions compartides amb l’estat, especialment en la banca i les caixes d’estalvi, el dret civil (del qual n'eliminà les competències exclusives), el finançament (del qual s’eliminà la referència a l’esforç fiscal similar per a la solidaritat entre comunitats autònomes) i la regulació tributària local.

Vint-i-tres articles i quatre disposicions foren sotmesos a reinterpretació, amb efectes diversos segons els casos, i, a més dels àmbits que contenien articles inconstitucionals, en resultaren afectats els referents als drets històrics i els símbols, la condició del català com a llengua vehicular en l’ensenyament, el dret i el deure de conèixer la llengua pròpia de Catalunya, les competències en immigració i en les consultes a la ciutadania i la bilateralitat en les negociacions amb l’estat.

Els articles declarats constitucionals i no suprimits, retallats o reinterpretats sumaven 186 sobre un total de 223.

Llegir més...