Llicenciada en dret per la Universitat de La Plata (1979), on conegué Néstor Kirchner, amb qui es casà, inicià la militància política a les files del peronisme. Elegida membre de la Cambra dels Diputats de Santa Cruz (1989 i 1993), el 1995 formà part del Senat nacional representant Santa Cruz, càrrec per al qual fou reelegida l’any 2001. Membre de la Cambra dels Diputats des del 1997, el 2005 esdevingué senadora de la província de Buenos Aires com a representant del Frente para la Victoria, una escissió del Partido Justicialista que es convertí en l’organització hegemònica del peronisme. Quan Néstor Kirchner assumí la presidència de l’Argentina, en els comicis del 2003, esdevingué primera dama del país.
Defensora de la participació de les dones en la política, el 2007 obtingué una clara victòria en les eleccions presidencials argentines. Proclamada presidenta del país i successora del seu marit com a líder del Frente para la Victoria (especialment des de la mort d’aquest l’any 2010), es convertí en la segona dona presidenta i la primera en ser elegida directament. Els seus intents reiterats de gravar les exportacions de productes agraris, com també l’aprovació d’un pla de nacionalització dels fons de pensions, suscitaren una forta oposició. El juny del 2009, la derrota dels peronistes en ambdues cambres en les eleccions legislatives qüestionà el seu lideratge, sobretot arran del fort retrocés econòmic a causa de la crisi financera global.
Tot i això, l’espectacular recuperació de l’any següent (7,5% de creixement del PIB), que reprenia els índexs registrats ininterrompudament des del 2003, rellançà la seva popularitat, i en les eleccions presidencials de l’octubre del 2011 s’imposà de manera incontestable en la primera volta, amb el 53% dels vots. La primera meitat del seu segon mandat estigué dominat per la represa de les reivindicacions de l’Argentina sobre les illes Malvines o Falkland, a les quals la Gran Bretanya respongué amb un referèndum a les illes en el qual una majoria aclaparadora votà favorablement a seguir formant part de la Gran Bretanya el març del 2013. Amb l’entrada en recessió de l’economia impulsà l’intervencionisme de l’Estat i, entre les mesures que prengué cal esmentar l’expropiació del 51% de la petroliera YPF (abril del 2012), pertanyent des del 1999 al grup espanyol Repsol, fet que provocà tensions amb Espanya. El novembre del 2013 remodelà el govern i donà entrada a un equip decantat a l’esquerra que, tanmateix, no pogué evitar el desacord amb els creditors internacionals dels fons d’alt risc (juliol del 2014) que portaren l’Argentina a la insolvència. Acusada de complicitat en l’assassinat d’un advocat que investigava els atemptats antisemites del 1994 (“cas Nisman”), el febrer del 2015 un jutge declarà el cas arxivat per falta de proves. Acabat el segon mandat i vetada constitucionalment de concórrer un tercer mandat, fou succeïda per Mauricio Macri, de la coalició opositora Cambiemos, el qual guanyà les eleccions presidencials (octubre-novembre del 2015).
El desembre del 2017 fou elegida senadora. Aquest càrrec impedí que fos processada pels vuit càrrecs de corrupció en els quals estava imputada (a més del “cas Nisman”, reobert el 2016), tot i que el maig del 2019 un jutjat celebrà una vista oral contra ella. Posteriorment concorregué com a candidata a la vicepresidència en les eleccions presidencials del 27 d’octubre de 2019 juntament amb el peronista Alberto Fernández, el qual s’imposà a la candidatura de Mauricio Macri.