Les restes
El conjunt del castell, tal com es conserva avui, és el resultat d’una sèrie de reformes i ampliacions al voltant d’una construcció primitiva —les evidències arqueològiques situen els seus orígens entre els segles IX i X— dutes a terme des del final del segle X o l’inici de l’XI fins ben entrat el segle XIV. La planta del castell, força complexa, es divideix en dos recintes clarament diferenciats: el sobirà i el jussà.
El recinte superior, o recinte sobirà, de forma poligonal i irregular, es troba una mica descentrat respecte a la totalitat del conjunt. Interiorment, aquest recinte es dividia en dos àmbits. El primer, que trobem només entrar, comprèn naus separades per una filada d’arcs; es pot datar encara dins el segle XIII. Vora la porta d’entrada hi ha una cisterna coberta amb volta de canó i cap a l’extrem sud-est del recinte s’alça una capella coberta amb volta de canó apuntada. Tot aquest conjunt es construí al segle XIII. El segon àmbit ocupa una elevació allargada a l’extrem nord del recinte superior, de manera que queda per sobre dels altres edificis, i és accessible tan sols per una petita porta feta en època moderna. Hi ha una sèrie d’àmbits formant angle al voltant d’un espai que potser era descobert. A l’extrem nord s’alça part d’una torre amb fragments d’aparell en opus spicatum. És de planta rectangular i conserva gairebé sencera la paret de la banda sud-oest, amb dos merlets a nivell del terrat i amb molts forats quadrats tot al llarg del mur, que potser es feren per a la bastida utilitzada en la construcció. A la banda sud-est, adossada a una torre, podem veure una estança coberta amb volta de canó i de planta rectangular i estreta que s’ha relacionat amb la base de la torre de l’homenatge. Al sud d’aquesta estança hi ha la porta d’entrada, restaurada.
El recinte inferior, o jussà, s’orienta de nord-oest a sud-est i és d’època gòtica. Forma una gran plaça d’armes, a l’extrem nord de la qual s’alcen les restes d’una gran torre. El flanc de ponent baixa cap al recinte sobirà, o superior, formant un conjunt de baluards i protegint-ne l’entrada d’un atac directe. A l’extrem meridional de tot el conjunt, sota l’angle sud del recinte sobirà, hi ha les restes del que devia ser un pont llevadís. Tot aquest recinte és posterior a mitjan segle XV.
La història
El turó ja era habitat en època ibèrica, i el poblament hi perdurà fins a l’època imperial romana. Un document fundacional del monestir de Sant Pol de Mar, datat el 968, ja esmenta l’existència d’un castell a Palafolls, si bé la fortificació actual no apareix documentada fins el 1035.
Al segle XI el castell estava sota el domini de la família Humbert de Sesagudes o del Montseny. Cap a la darreria del mateix segle, Humbert Odó de Sesagudes el cedí a la seva filla Guisla, casada amb Bernat Gausfred. Els seus descendents ja es cognomenaren de Palafolls.
Pertangué primer al comtat i després al vescomtat de Girona. L’any 1113, Ramon Berenguer cedí l’alta jurisdicció del castell als vescomtes de Girona, que passaren a anomenar-se Cabrera, mentre que la baixa jurisdicció quedava en mans dels Palafolls. Al final del segle XIII tingueren lloc diversos conflictes per problemes de competències jurisdiccionals.
Guillem de Palafolls vengué el castell i la seva jurisdicció a Pere III el Cerimoniós el 1381, i un any més tard el monarca el vengué a Bernardí (Bernat IV) de Cabrera, de manera que els vescomtes de Cabrera n’aconseguiren el ple domini i la jurisdicció. Bernardí es casà amb Timbor de Prades, besneta de Jaume II i filla del comte de Prades, i arribà a ser primer comte de Mòdica i capità general de l’illa de Sicília.
Durant la guerra dels Remences el castell fou confiscat pel navarrès Bertran d’Armendaris, partidari del príncep de Viana però que el 1471 es passà al bàndol de Joan II. Com a compensació, el rei Joan II el confirmà com a senyor de Palafolls. El 1474, la fortalesa pertanyia a Fadrique Enríquez, almirall de Castella. Luis Enríquez de Cabrera la vengué, el 1574, a Francesc de Montcada i de Cabrera, comte d’Aitona i d’Osona i senescal del regne d’Aragó. Les darreres reformes del castell, per contrarestar el perill d’atacs de pirates, tingueren lloc al segle XVI. L’any 1722, el castell era a mans de la casa ducal castellana fins que el 1880 fou incorporat a l’estat.
Protegit des del 1949, el castell té la consideració de bé cultural d’interès nacional (BCIN), en la categoria de monument històric. El 1970 s’iniciaren treballs de restauració sota la direcció de l’arquitecte J. Bassegoda, i el 1993 s’hi dugueren a terme nous treballs de restauració i consolidació de les estructures del castell.
Entre el 2024 i el 2026 el castell fou objecte d’una important intervenció arqueològica i de restauració. Les excavacions permeteren descobrir paviments medievals, sitges excavades a la roca, un molí d’oli, escales i diverses estances fins aleshores desconegudes, entre les quals una cambra soterrada a la torre de l’homenatge. Els treballs inclogueren la consolidació dels murs i de la torre de l’homenatge, la reconstrucció de la sala noble, destinada a activitats culturals i museístiques, i l’adequació de nous recorreguts de visita i d’un mirador a la torre. L’octubre del 2026 es reobriren les visites al públic.