A vuit anys es traslladà amb la seva família a Vic. Estudià filologia àrab a la Universitat de Barcelona. Actualment treballa de tècnica a l’Ajuntament de Granollers. Mediadora cultural i col·laboradora en programes de ràdio, el 2004 publicà el llibre Jo també sóc catalana, en el qual planteja la qüestió de la identitat a partir de vivències personals. El 2008 guanyà el premi Ramon Llull amb la novel·la L’últim patriarca, també de forta càrrega autobiogràfica, en la qual recrea les tensions derivades del conflicte entre cultures i entre generacions. L’any 2011 publicà la seva segona novel·la, La caçadora de cossos, centrada en la comunicació entre els sexes i en les emocions, i en la tercera, La filla estrangera (2015), que obtingué els premis Sant Joan (2015) i Ciutat de Barcelona (2016), retornà a la temàtica centrada en els conflictes intergeneracionals en el context de la immigració. La següent novel·la, Mare de llet i mel (2018) explica la vida de la mare de la protagonista de l’anterior novel·la en un entorn tradicional a la vall del Rif. El 2019 publicà l’assaig Sempre han parlat per nosaltres, sobre feminisme, identitat i discriminació, i el 2021 guanyà el premi Nadal amb El lunes nos querrán (escrita simultàniament en versió catalana).
Col·labora també a la premsa. El juliol del 2021 fou guardonada amb el premi de periodisme María Luz Morales, que reconeix treballs publicats centrats en el feminisme i l’empoderament de les dones, per la peça d’opinió “Confinadas de por vida”, publicada a El País l’abril del 2020, en què reflexiona sobre el confinament a causa de la pandèmia de la COVID-19 i el compara amb el que viuen les dones arribades del Magrib que són obligades a quedar-se a casa.