Com a continuador del seu pare, dirigí durant molts anys l’anomenat Col·legi Peninsular de Sant Antoni, per al qual escriví diversos llibres per a l’ensenyament, i on s’educaren molts escolars que de grans destacaren en les ciències, en les lletres i en la política. Fou president del Gremi de professors particulars. Fou contrari a l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia i s’oposà fermament als projectes del president del Consell de Ministres José Canalejas (ley del Candado). Féu activíssima campanya en contra de l’agregació de Sarrià a Barcelona. Tradicionalista per herència i per convicció, formà part de la Junta provincial de Barcelona, i més tard (1914) de la Junta regional que presidia Miquel Junyent i Rovira. Col·laborà en diaris i setmanaris del partit. Pronuncià discursos i conferències a tots els cercles de Catalunya, i en fou anomenat president del de Portaferrissa. A les eleccions provincials del 1919 la Comunió Tradicionalista el presentà com a candidat a diputat provincial i sortí elegit per a la circumscripció de Barcelona per una aclaparadora majoria de vots. Des de la seva proclamació el 2 d’agost de 1919 fins el 31 de juliol de 1923 i dins la Mancomunitat de Catalunya formà part de la Comissió d’Hisenda, de la Junta del Cens de Població, la Junta d’Instrucció Pública i Belles Arts. L’any 1921 tingué part activa en l’Asamblea Nacional Tradicionalista celebrada a Saragossa. Fou partidari del pretendent tradicionalista al tron d’Espanya Jaume de Borbó i de Parma, de qui rebé en diverses ocasions singulars proves de confiança i estima. Després de passar per la Dreta Republicana liberal de Catalunya, acabà el 1932 pertanyent a la Lliga Regionalista. A la seva mort, el diari El Correo Catalán li dedicà una extensa i sentida necrològica.