De familia acomodada d’origen grecolibanès i cristiana, estudià en una escola anglesa, i posteriorment anà als EUA a estudiar cinema i art dramàtic. En tornar a Egipte, començà fent tasques d’ajudant de direcció i el 1950 rodà el seu primer llarg-metratge, Baba Amin (‘Pare Amin’), i l’any següent Ibn el Nil (‘Fill del Nil’, 1951) fou presentada al Festival de Canes. De la seva producció (una quarantena de títols) hom pot esmentar també Bab el Hadid (‘Estació central’, 1958), Siraa Fil-Wadi (‘Lluita a la vall’, 1954), que donà a conèixer Omar Sharif; la trilogia semiautobiogràfica Iskanderija... lih? (‘Alexandria ... Per què?' 1978, premiat al Festival de Berlín del 1979); Hadduta misrija (‘Una història egípcia’, 1982) i Iskanderija, kaman oue kaman (‘Alexandria ara i per sempre’, 1990); Adieu Bonaparte (1985), al-Mohager (‘L’emigrant’, 1994), recreació de la història bíblica de Josep que fou censurada per ser contrària als ensenyaments de l’Alcorà, segons les autoritats religioses, al- Massir (‘El destí’, 1997) i L’autre (1999, premiat a Canes). La seva darrera pel·lícula (inacabada) fou Heya Fawda (‘Caos’ 2007).
El 1997 rebé un premi a la seva trajectòria al Festival de Canes. El 1992 feu una versió de Calígula d’A. Camus per a la Comédie Française.