De pare i mare físics, emigrà els anys trenta a Austràlia amb la seva família per a fugir de la persecució als jueus. Graduat (1946) en física per la Universitat de Sydney, amplià estudis a Birmingham (Gran Bretanya) amb Rudolf Peierls i Martin Schwarzschild, i obtingué el doctorat el 1948. Posteriorment anà a la Universitat de Cornell (EUA), on el 1957 fou nomenat professor i on exercí la recerca i la docència fins a la jubilació (1997). Desenvolupà les principals aportacions conjuntament amb Hans Albrecht Bethe en els anomenat ‘procés de Salpeter’, i ''equació de Bethe-Salpeter’, amb els quals descriví el 1951 la formació de carboni a partir de la fusió de nuclis d’heli a l’interior de certs tipus d’estels. A partir d’aquest descobriment, derivà una pauta de formació d’estels segons la massa. Investigà també la formació de neutrins a l’interior dels estels, l’acumulació de matèria a l’entorn dels forats negres, els diversos tipus de raigs X d’origen estel·lar i els púlsars. El 1964, de manera simultània però independentment del físic rus Jakov Zeldovič, féu la predicció, posteriorment confirmada, que els forats negres podien ser observats a través de l’emissió de raigs X d’un gas a molt alta temperatura en la seva proximitat. Féu també aportacions en física del plasma i epidemiologia. Rebé, entre altres distincions, la Medalla d’Or de la Royal Astronomical Society (1973), el premi Crafoord de l’Acadèmia Sueca (1997, compartit amb Fred Hoyle), i el premi Hans Bethe (1999).