Abandonà els estudis de medecina pel periodisme i el 1949 començà a exercir a '“La Sicília”. El 1955 s’incorporà com a corresponsal a La Gazzetta dello Sport , un dels primers diaris esportius d’Itàlia i d’Europa, que dirigí del 1983 al 2002. Fou guardonat amb la medalla de l’Orde Olímpic (1996), el premi Ischia Internacional de periodisme (1998) i el premi Vázquez Montalbán en la categoria de periodisme esportiu (2008) pel seu compromís ètic i solidari en aquesta activitat. Publicà també novel·les i reportatges d’un clar compromís social, com ara Una vita in rosa (2002), Libertà dietro le sbarre (2004), E li chiamano disabili (2005) i Pretacci. Storie di uomini che portano il Vangelo sul marciapiede (2008).