L’edifici
La forma actual del temple es correspon, amb algunes diferències, amb la construcció del segle XII, i és fruit d’una profunda restauració. En aquest procés es va reconstruir l’absidiola sud i es van eliminar tots els elements que s’havien afegit a partir del segle XVIII. També es van rebaixar, excessivament, els nivells de paviment tant exteriors com interiors. El que ara es pot veure és un edifici de tres naus capçades a l’est per sengles absis, precedits per arcs presbiterals, doble a l’absis central. Les naus es cobreixen amb un embigat de fusta recolzat en arcs formers que arrenquen de pilars cilíndrics. La nau de la dreta, o nau sud, queda trencada per la presència del campanar, que s’incorpora a l’interior de l’església. A cada una de les absidioles laterals s’obre una finestra d’arc de mig punt i de doble esqueixada; a l’absis central n’hi havia tres, igualment de doble esqueixada, de les quals només queda oberta la central; les dues laterals foren tapiades en fer-se l’ornamentació pictòrica de l’interior. Els tres absis presenten la típica ornamentació llombarda: arquets cecs i lesenes, completades per un fris en dents de serra. La resta dels murs del perímetre són exempts de decoració. La porta d’accés s’obre al mur oest per mitjà d’un arc de mig punt simple, i al damunt té una gran finestra de doble esqueixada. A la façana sud s’obre una altra porta d’arc de mig punt i una finestra de doble esqueixada amb els brancals rectes. Al mur sud s’alça el campanar. Es tracta d’una torre prismàtica molt esvelta, composta per una alta socolada i quatre nivells o pisos. El primer pis té tres finestres, d’esqueixada recta, a les façanes est i oest; els altres nivells presenten una finestra geminada a cada façana, amb columna de capitell mensuliforme. Els diferents pisos queden separats per frisos d’arcuacions entre lesenes cantoneres; als dos pisos superiors hi ha, a més, dents de serra. Sembla que els paraments exteriors devien ser arrebossats, amb decoració pictòrica de tipus geomètric. Aquesta particularitat també s’observa en altres torres campanars de Catalunya i Andorra, com ara a Sant Climent de Taüll o a Santa Coloma d’Andorra, entre d’altres. Pel que fa a l’interior de la torre campanar, la socolada allotja dos pisos amb el sostre amb voltes de canó. Al pis baix d’aquesta socolada hi ha una porta, al mur nord, que comunica el campanar amb l’església, i dues finestres en forma d’espitllera, una a la façana est i l’altra a la sud. Els diferents pisos del campanar són de fusta i han quedat molt alterats per la col·locació de les campanes. Al pis superior es conserven, a les façanes est i oest, dues portes d’arc de mig punt que s’obren a l’interior de l’església. La presència d’aquestes portes i la intervenció arqueològica que s’ha dut a terme confirmen la idea de la preexistència del campanar amb relació a l’església actual, que s’ha d’identificar amb l’obra consagrada el 1123, mentre que el campanar es devia construir a la segona meitat del segle XI. En els sondeigs arqueològics que es van realitzar a l’exterior de l’església, es va esbrinar que a l’espai ocupat actualment per la plaça hi havia la necròpoli, un espai lliure que podia ser una plaça més petita i un carrer estret que recorria d’est a oest la plaça per la banda sud, des de l’entrada a la plaça fins al carrer que tanca l’església per l’oest. En aquest espai, prop dels absis i de cap a cap de la plaça, s’han trobat diversos enterraments, tant en caixa de fusta com en caixa de lloses de pissarra.
Al Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserven les pintures murals que decoraven l’interior de l’església, com també un frontal d’altar en fusta tallada i policromada, i quatre figures de fusta que formaven part d’un davallament, a més d’una talla d’un Crist, ara clavat a una creu moderna, i una figureta que representa sant Joan. D’altra banda, el Museu Marès de Barcelona conserva la imatge d’un Crist a la creu, una Mare de Déu alletant el Nen i una Mare de Déu asseguda amb el Nen.
La història
L’església s’esmenta per primer cop l’any 1123, quan el bisbe Ramon Guillem de Roda-Barbastre la va consagrar. Va compartir la parroquialitat amb l’església de Sant Climent, que amb la de Sant Martí formava el grup d’esglésies construïdes a la vila. Aquesta gran activitat constructiva podria tenir lligams amb l’intent dels senyors d’Erill de crear un nucli monàstic a la vall de Boí, cosa que no va reeixir. Com a Barruera, la senyoria d’Erill apareix documentada a Taüll a partir dels primers anys del segle XII. Després de la concòrdia entre els bisbes de Roda i Urgell l’any 1140, les esglésies de Taüll passaven definitivament a la diòcesi d’Urgell, tot gaudint d’un règim autònom especial. Al segle XVIII l’església devia quedar com l’única parròquia de Taüll, i s’hi van fer moltes reformes. Fou declarada monument historicoartístic l’any 1931 i restaurada al començament dels anys setanta per retornar-li l’aspecte original del segle XII. Al seu interior hi ha els fonaments d’una església anterior a l’actual que es pot datar del segle X o XI. L’any 2000 fou inclosa dins el grup d’esglésies de la Vall de Boí declarades Patrimoni de la Humanitat.