És el tipus d’anèmia més freqüent en la població general, i la deficiència nutricional més comuna a tot el món. Les causes d’anèmia ferropènica més freqüents són un augment de la utilització del ferro per gestació, alletament o creixement corporal ràpid en la infància, les pèrdues fisiològiques durant la menstruació o pèrdues patològiques com hemorràgies i les alteracions en l’absorció del ferro per dietes insuficients o per trastorns de l’absorció. Una anèmia ferropènica lleu pot no presentar símptomes. Si aquesta és més accentuada, és freqüent presentar irritabilitat, cansament, pal·lidesa de pell i mucoses, disminució de la capacitat de concentració, trastorns del son, parestèsies i fragilitat de les ungles i cabells, entre altres símptomes. El diagnòstic d’anèmia per dèficit de ferro en un pacient anèmic (amb concentracions d’hemoglobina inferiors a 13 g/dl en homes i menors de 12 g/dl en dones) s’estableix amb nivells de ferritina sèrica baixos (inferiors a 45 ng/ml), ja que això indica una depleció de ferro. No obstant això, és aconsellable esbrinar la causa del dèficit de ferro, per descartar pèrdues desconegudes o ocultes de sang. El tractament de l’anèmia ferropènica es basa en la presa de preparats amb altes concentracions de ferro per via oral i durant períodes prolongats de temps. Cap aliment no conté concentracions suficients de ferro per a poder ser considerat una opció en el tractament de la manca de ferro.
f
Patologia humana