Consisteix essencialment en la concessió d’un préstec a entitats bancàries independents per a afrontar els costos de la fusió, prèvia presentació i aprovació pel Fons d’un pla de fusió de les entitats. Amb una dotació inicial de 9.000 milions d’euros ampliables, quantitat a càrrec bàsicament dels pressupostos generals de l’Estat i dels fons de garantia de dipòsits de les entitats financeres, és regulat i administrat per una comissió rectora, els membres de la qual són designats, per a un període de quatre anys renovables, pel Ministeri d’Economia a proposta dels tres fons de garantia de dipòsits i el Banc d'Espanya , el subgovernador del qual, a més, en deté la presidència. Un cop acceptades les condicions presentades per a fer efectiu el préstec, les entitats disposen d’un període de cinc anys (o, excepcionalment, set) per a dur a terme la fusió i retornar-lo. En cas de no poder efectuar la devolució, el Banc d’Espanya intervindria l’entitat o assumiria el deute en qualitat de quota participativa en les entitats.
El FROB té l’origen en la crisi financera del 2008, que repercutí amb una especial contundència en les caixes d’estalvis, atès que en conjunt foren aquest tipus d’entitats financeres les que més riscos assumiren en la bombolla immobiliària iniciada els primers anys del segle XXI a l’Estat espanyol. Tot i la urgència amb què fou aprovat al Congrés de Diputats al juliol del 2009, el FROB suscità fortes reticències dins la Comissió Europea , que hi veia un excessiu intervencionisme. Després de negociar amb el Govern espanyol, al gener del 2010 la Comissió Europea s’avingué a aprovar el FROB, si bé hi introduí dues modificacions substancials: en primer lloc, en limità l’aplicació al 30 de juny de 2010, i, d’altra banda, fixà les ajudes que podien rebre les caixes a un màxim del 2% dels actius ponderats per risc.
Al juny del 2012, els ministres de finances de la Unió Europea acordaren aportar a l’Estat espanyol un préstec de fins a 100.000 milions d’euros per a rescatar les entitats del sector financer espanyol en fallida. Subjectes a diverses condicions (sobretot relatives a l’acompliment del límit de dèficit), aquestes ajudes havien de ser vehiculades a través del FROB.
Des del moment de la seva aprovació, a l’empara del FROB es produïren diverses modificacions en el mapa de caixes d’estalvis de l’Estat. Pròpiament, les operacions foren de tres tipus: les fusions pròpiament dites (amb la desaparició de totes les entitats que participaven en cadascuna per crear-ne una de nova), l’absorció d’una entitat per una altra i la realitzada mitjançant un Sistema Institucional de Protecció (SIP).
En una segona fase de la reforma, al gener del 2011, el govern espanyol, emparant-se en les normes de Basilea de la Unió Europea, establí un nivell mínim del capital de qualitat ( core capital
) de les entitats en un 8%, que poc després elevà al 10%, a assolir abans del setembre, bé que la normativa europea donava un marge fins el 2013. Amb aquest objectiu, instà una segona etapa de fusions entre les caixes d’estalvis. En cas de no assolir els objectius, les entitats serien intervingudes per l’Estat mitjançant el FROB, cosa que en el cas de les caixes d’estalvis propiciaria la seva transformació en bancs.
Al desembre del 2012, finançat pràcticament al 50% pel FROB i entitats bancàries diverses es constituí la Societat de Gestió d’Actius Immobiliaris Procedents de la Reestructuració Bancària (SAREB). Aquesta entitat bancària, coneguda col·loquialment amb el nom de banc dolent
, concentrava tots els actius defectuosos procedents dels bancs intervinguts pel FROB.
Al juliol del 2013, el FROB comunicà al govern espanyol la pèrdua del 70% dels fons destinats a ajudar la banca, uns 36.000 milions d’euros dels 52.000 milions totals. Entre les principals entitats en les quals revertiren fins a aquest any les ajudes, hi havia Bankia, NovaCaixaGalicia, Catalunya Banc, Banc de València, Caja España Ceiss i Banco Mare Nostrum.