Fou precedida de les reunions preparatòries de Barcelona de la primera setmana de novembre. L’objectiu de la cimera se centrava en l’establiment d’uns nivells d’emissió màxim de gasos d’efecte d’hivernacle, atès que els nivells establerts com a objectiu pel Protocol de Kyoto caducaven el 2012. Els desacords entre els diversos governs, però, es reflectiren en unes resolucions generalment qualificades de poc ambicioses. Entre els actors principals, el govern dels EUA veié el seu marge d’acció força limitat pel Projecte de Llei de reducció d’emissions pendent de ser aprovat al segon trimestre del 2010, mentre que, per la seva banda, la Xina declarava que supeditava qualsevol acord a mantenir el ritme de creixement anual. L’acord final, vehiculat pel president nord-americà Barack Obama després d’un pacte amb la Xina, les tres grans economies emergents (el Brasil, l’Índia i Sud-àfrica) i les tres potències de la Unió Europea (la Gran Bretanya, Alemanya i França), no tenia un caràcter vinculant i no definí uns nivells concrets de reducció d’emissions però, com a contrapartida, obtingué l’adhesió dels EUA. Entre els compromisos assolits destacaren la reducció de les emissions en una mesura que contingués l’escalfament per sota dels 2 ºC, especialment dels països desenvolupats, la creació d’un fons destinat a la lluita contra el canvi climàtic i els seus afectes adversos als països subdesenvolupats i incentius a aquests països per a preservar-ne la massa forestal. Es fixà el 2015 per a una nova cimera d’avaluació i revisió dels acords de Copenhaguen, que únicament no foren signats per Veneçuela, Bolívia, Cuba, Nicaragua i el Sudan.