i memòria històrica | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

memòria històrica

substantiu femeníf
Dret    Història
dret dr i història hist
Mesures de foment del coneixement del passat i de reconeixement d’aquelles persones que durant la Guerra Civil Espanyola o la dictadura franquista patiren actes injustos per motius polítics, ideològics o religiosos.

Entre d’altres, patiren la pèrdua de la vida o de la llibertat amb condemnes de presó, treballs forçats, internaments en camps de concentració, deportacions o exili. Tot i les diverses iniciatives dutes a terme des del 1978 tant pels poders públics com per la societat civil, no fou fins el 2007 que les Corts Espanyoles aprovaren una llei (52/2007, de 26 de desembre) que comprenia les polítiques públiques dirigides a promoure el coneixement històric, una proclamació general del caràcter injust de totes les condemnes, sancions i expressions de violència personal produïdes per motius ideològics durant la Guerra Civil i la dictadura, la previsió d’un procediment específic per a obtenir una declaració personal rehabilitadora i reparadora, el reconeixement al dret a la memòria personal i familiar, i el reconeixement de diverses mesures de caràcter econòmic de compensació a les persones afectades. També es recull la possibilitat de localització de desapareguts a instàncies dels familiars, la declaració d’il·legitimitat dels tribunals creats sense les garanties elementals d’un procés just i la retirada i la destrucció dels símbols o monuments commemoratius de la Guerra Civil o de la dictadura.

A Catalunya, la Llei del Parlament 13/2007, de 31 d’octubre, creà el Memorial Democràtic, que és l’instrument de la Generalitat per a desplegar les polítiques públiques adreçades a la recuperació, la commemoració i el foment de la memòria democràtica; en concret, del període de la Segona República, de la Generalitat republicana, de la Guerra Civil i el coneixement de les víctimes del conflicte per motius ideològics, de consciència, religiosos o socials, de la repressió de la dictadura franquista, de l’exili i la deportació, de l’intent d’eliminar la llengua i la cultura catalanes, dels valors i de les accions de l’antifranquisme i de totes les tradicions de cultura democràtica. El govern de la Generalitat de Catalunya declarà el 15 d’octubre de 2015 Dia nacional en memòria de les víctimes de la Guerra Civil i les víctimes de la repressió de la dictadura franquista (data que coincideix amb el 75è aniversari de l’afusellament del president Lluís Companys).

Entre els efectes que més visibilitat han donat a la llei hi ha la retirada de monuments públics del franquisme, que es duu a terme de manera gradual. El gener del 2011 fou retirat l’últim gran monument franquista de la ciutat de Barcelona, La Victòria, obra de l’escultor Frederic Marès per a celebrar el triomf de les tropes franquistes i que havia ocupat el lloc de la figura de la República, obra de Josep Viladomat, al peu de l’obelisc a l’encreuament de l’avinguda Diagonal i el passeig de Gràcia. En altres poblacions, en canvi, la retirada de determinats monuments franquistes ha estat objecte d’enceses polèmiques, com és el cas del monument erigit el 1966 a Tortosa en commemoració de la batalla de l’Ebre, obra de l’escultor Lluís Maria Saumells. En sentit contrari, s’han erigit diversos monuments per a commemorar les víctimes del franquisme (Fossar de la Pedrera). 

Dins de la recuperació de la memòria històrica a Catalunya cal esmentar també, entre algunes de les accions més rellevants, el llarg contenciós amb l’Estat espanyol per a la restitució dels anomenats Papers de Salamanca, reivindicació protagonitzada tant pels governs de Catalunya com per l’entitat de la societat civil Comissió de la Dignitat. El 2013 foren descoberts a l’arxiu militar d’Àvila una gran quantitat de documents pertanyents a la Generalitat republicana confiscats el 1940 per la Gestapo, que tant el Parlament de Catalunya com la Comissió reclamaren formalment. L’octubre del 2015 l’Arxiu Nacional de Catalunya publicà un estudi sobre els judicis sumaríssims conservats al Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona (Catalunya, Aragó, Navarra i les Illes Balears) on documentà 81.966 processos a més de 78.000 persones entre els anys 1939 i 1980, 3.358 de les quals foren executades. Un any després (octubre del 2016) el Parlament de Catalunya començà a tramitar la proposició de llei de reparació jurídica impulsada per la Comissió de la Dignitat. La iniciativa culminà el 29 de juny de 2017, quan el Parlament de Catalunya aprovà per unanimitat la llei que anul·lava els 63.961 consells de guerra del franquisme celebrats entre el 1938 i el 1978, declarant-los il·legals, i autoritzà l’Arxiu Nacional de Catalunya a elaborar un llistat exhaustiu dels condemnats.

Un dels aspectes més rellevants de la memòria històrica i que, tant per motius tècnics i econòmics com d’altres de voluntat política, més s’ha retardat, és el desenterrament de les restes dels represaliats i desapareguts durant la Guerra Civil i els primers anys del franquisme. Aquest vessant especialment dolorós de la memòria històrica és reclamat pels familiars i descendents de les víctimes, alguns dels quals, per iniciativa pròpia, havien dut a terme excavacions i exhumacions des del 1977. No fou fins l’any 2000 que s’exhumà amb tècniques arqueològiques i amb la participació d’antropòlegs físics i forenses la primera fossa comuna de la Guerra Civil a la comarca d’El Bierzo, Lleó. Des d’aleshores han proliferat des d’àmbits sobretot acadèmics i també des de l’Asociación por la Recuperación de la Memoria Histórica les prospeccions i els estudis sobre fosses comunes. Tanmateix, i malgrat nombroses reclamacions, les exhumacions han seguit un curs molt lent, sobretot perquè (amb l’excepció de Catalunya) l’administració no se’n fa responsable. S’estima que en tot el territori de l’Estat hi ha més de 114.000 persones desaparegudes, 45.000 de les quals repartides en unes 2.400 fosses. El 2016 s’havien obert a tot l’Estat unes 160 fosses.

A Catalunya, el 2003 es creà un cens de familiars de desapareguts, que el 2016 eren uns 4.800. Prop d’una tercera part dels morts i desapareguts corresponen als morts durant la batalla de l’Ebre. En aquesta zona, entre el 2008 i el 2015 s’organitzaren una quarantena de recollides de restes òssies en superfície. El 2009 el Parlament aprovà una llei sobre la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, i la dignificació de les fosses comunes. Tanmateix, de les prop de 380 fosses documentades (menys de 170 de les quals confirmades), des del 1999 fins al 2016 només se n’havien obert al voltant d’una vintena. El gener del 2017 s’aprovà el primer Pla de fosses per a l’exhumació sistemàtica de les restes, i sotmesa també a un protocol. El 2011 la Universitat de Barcelona creà un banc d’ADN dedicat especialment a identificar desapareguts de la Guerra Civil, la funció del qual fou assumida el 2016 pel banc d’ADN públic creat per la Generalitat de Catalunya i dirigit pel laboratori de genètica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron.

Contràriament a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears la recuperació de la memòria històrica no ha rebut el suport de les institucions fins el canvi de color polític que es produí als governs respectius després de les eleccions del maig del 2015, amb el qual s’obrí la possibilitat d’avenços substancials. Al juny de l’any següent, el Grup per a la Recuperació de la Memòria Històrica lliurà a la Generalitat Valenciana un estudi en què es comptabilitzaven un mínim de 299 fosses comunes al País Valencià, en les quals hi ha enterrats uns 10.000 represaliats. Fins aquesta data només s’havien recuperat 43 cossos. A les Illes Balears, la primera fossa s’obrí el juny del 2014 al cementiri de Sant Joan (Mallorca) i en foren desenterrades tres víctimes assassinades per feixistes l’octubre del 1936. El maig del 2016 el Parlament de les Illes Balears aprovà la Llei de fosses, similar a la llei catalana del 2009. El novembre del 2016 començà l’exhumació de la fossa del cementiri de Porreres (Mallorca), la més gran de l’illa, on es calcula que hi ha enterrades les restes d’unes 120 persones. El març del 2018 el Parlament balear aprovà la Llei de memòria i reconeixement democràtics, per la qual es regula la catalogació i la retirada de símbols franquistes i que preveu sancions en cas d’incompliment o per exaltació del franquisme i exhibició dels seus símbols. També obre la via per a l’anul·lació de les sentències dictades per motius polítics, subjecta a l’acord amb l’Estat. El nombre total de víctimes del règim franquista a les Illes Balears des del triomf dels revoltats (1936) s’estima en prop de 3.000 i el de desapareguts en més de 1.500.

Des dels anys setanta, a França començà a haver-hi interès per la “Retirada” (nom amb què es designa col·lectivament l’èxode dels refugiats de la Segona República Espanyola). El 1999 es creà l’associació FFREEE (Fils et Filles de Républicains Espagnols et Enfants de l’Exode), amb la finalitat de lluitar contra l’oblit i recollir testimoniatges de supervivents. L'associació rebé, el 2009, la Creu de Sant Jordi. Pel que fa al vessant més oficial, no fou fins aI tombant dels segles XX i XXI que les víctimes dels camps de concentració nord-catalans foren objecte de consideració i reconeixement: el 1999 s’erigí a Argelers un monòlit commemoratiu a la platja, i el 2002 es creà, a banda i banda de la frontera, el Centre d’Interprétation et de Documentation sur l’Exil et la Retirada (CIDER, convertit el 2014 en el Memorial del camp d’Argelers), i el Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera (MUME). El febrer del 2015, el primer ministre francès Manuel Valls homenatjà en un acte solemne a Argelers els refugiats republicans dels camps de concentració de la Catalunya del Nord.

Col·laboració: 
AnBa / HLB
Data de revisió: 
2018-04-03
Llegir més...