L’any 1958 s’enrolà a l’exèrcit de l’antic regne del Iemen (República Àrab del Iemen des del 1962) i anà ascendint de categoria. Participà en el conflicte armat entre els reialistes sostinguts per l’Aràbia Saudita i els republicans que rebien suport egipci i que portà a la creació de la República Democràtica Àrab del Iemen (Iemen del Sud) el 1967, amb la consegüent divisió del país. Nomenat governador de Ta‘izz (1977), després de l’assassinat del president al-Ghašmi (1978), passà a formar part del consell del govern provisional del Iemen del Nord i el mateix any esdevingué president.
Imposà aleshores un règim repressiu i unipersonal que mantingué sota control les diverses faccions tribals mútuament enfrontades i també contra el govern. Secretari general del partit únic Congrés General del Poble, fou reelegit el 1983. La pèrdua de suport soviètic pel Iemen del Sud afavorí la reunificació (1990). Dins del nou estat (República del Iemen), continuà com a president. Durant la guerra del Golf Pèrsic donà suport a l’Iraq de Saddam Ḥusayn. La fragilitat de la reunificació es posà de manifest l’any 1993, amb la retirada del vicepresident ‘Alī Sālim al-Bīḍ (antic president del Iemen del Sud) i l’inici d’un conflicte armat civil crònic. El 1999 es convertí en el primer president del país escollit per sufragi universal, consulta realitzada amb importants obstacles a l’oposició. El 2001, un referèndum estengué a set anys el mandat presidencial i, tot i que el 2005 anuncià la retirada en acabar-lo, en les eleccions del 2006 tornà a ser reelegit.
Després dels atemptats de l’onze de setembre de 2001, oferí la seva col·laboració als EUA en la lluita antiterrorista global. Tot i això, el Iemen es convertí en un dels focus del terrorisme d’Al-Qā‘ida, especialment després de l’enderrocament de Saddam Ḥusayn i l’ocupació de l’Iraq. Al mateix temps, el clan xiïta al-Ḥūṯī s’enfrontà a Ṣāliḥ en un conflicte crònic que ha deixat extenses zones del país fora del control del govern, i també al secessionisme sunnita del Sud, contra el qual Ṣāliḥ cercà el suport de l’Iran.
Des dels darrers anys de la primera dècada del segle XXI, d’altra banda, es feu sentir una creixent oposició al règim de Ṣāliḥ que reclamava, sobretot, una reforma electoral que permetés l’establiment d’un govern realment representatiu, reivindicacions que foren sistemàticament rebutjades i violentament reprimides. Les protestes de la Primavera Àrab reforçaren les exigències de dimissió de Ṣāliḥ, el qual prometé retirar-se al final del seu mandat (2013) i iniciar reformes.
Tanmateix, la violència amb què les forces de l’ordre respongueren a les manifestacions motivà que, com a protesta, la majoria dels ministres sortissin del govern. Al maig del 2011 refusà una proposta de dimissió de l’oposició a través del Consell de Cooperació del Golf (CCG). Poc després fou greument ferit en un atac amb míssil a la residència presidencial. Traslladat a l’Aràbia Saudita per ser operat, el 23 de novembre hi signà un document pel qual cedia el poder, a canvi d’immunitat, al vicepresident ʿAbd Rabbuh Manṣūr Hādī, el qual hauria de convocar eleccions en un període de tres mesos, durant el qual rebria el títol de “president honorari”.
Després de la rebel·lió que portà a la presa de la capital per part del clan al-Ḥūṯī (setembre del 2014) i de l’escalada de violència que enfrontà xiïtes i sunnites amb el suport, respectivament, de l’Iran i de l’Aràbia Saudita, i el creixent protagonisme de l’autoanomenat Estat Islàmic, Ṣāliḥ es decantà pel suport a al-Ḥūṯī. Actuà com a mediador d’aquest grup en les negociacions impulsades per l’ONU a partir de l’abril del 2016, fet que l’enfrontà al president Hādī. Al desembre del 2017 fou assassinat, possiblement per militants d’al-Ḥūṯī, els quals l’acusaren de traïció per intentar una negociació amb l’Aràbia Saudita. Ṣāliḥ fou, després del també deposat i assassinat Moammar al-Gaddafi, el segon mandatari d’un estat àrab modern amb més anys en el poder.