L’acord, que tenia l’origen en els treballs elaborats en el curs de la Unió Econòmica i Monetària, en les recomanacions contingudes en el Llibre blanc de Jacques Delors i, de manera més concreta, en una Proposició no de llei presentada per Convergència i Unió al final del 1993, fou aprovat l’abril del 1995 per 268 vots a favor, un en contra i dues abstencions. A més del suport de la patronal, el govern el negocià amb els sindicats majoritaris UGT i CCOO. El pacte, sense data de caducitat explicitada, té com a objectiu garantir la solvència de la seguretat social i, molt especialment, la de les pensions en les condicions de la nova societat postindustrial: elevades prestacions socials (estat del benestar), fort envelliment de la població, natalitat reduïda i competitivitat intensificada, condicions que, en principi, comporten un augment de la despesa i una disminució dels recursos.
Per tal de garantir la sostenibilitat del sistema, el pacte recull quinze directrius amb caràcter de recomanació general als agents socials. Entre aquestes, hom pot esmentar la separació del finançament del sistema de protecció social entre els sistemes contributius i no contributius (Sanitat i serveis socials), a càrrec dels pressupostos generals de l’Estat, l’establiment de compensacions per a aquelles pensions que no arribin a uns mínims requerits, la lluita contra el frau fiscal, la flexibilitat en l’edat de jubilació (afavorint-ne el retard), la potenciació de sistemes complementaris (plans de pensions, etc.) al marge de la seguretat social, la creació del Fons de Reserva de la Seguretat Social (constituït l’any 2000), la millora de les bases de cotització, el finançament i la simplificació dels règims especials, la reducció de les cotitzacions, el manteniment del poder adquisitiu de les pensions i el reforçament del principi de solidaritat i garantia de suficiència en funció de la situació financera.
Limitat a una vigència de cinc anys, el pacte ha estat sotmès a revisions parcials successives d’acord amb l’evolució de les finances públiques i l’economia, i ha donat lloc a noves lleis, entre les quals cal esmentar la del 2001, per la qual s’incentivava la jubilació enllà dels 65 anys, la del 2007 que, entre altres canvis, modificava el còmput de la cotització per al càlcul de la pensió, l’augment de l’edat mínima per a la jubilació i la racionalització dels criteris d’accés per incapacitat. Modificacions posteriors del pacte —molt afectat per la crisi del 2008 que, entre altres conseqüències, comportà una disminució dràstica del Fons de Reserva de 70.000 a 2.000 milions d’euros el 2011— han donat lloc a lleis que introduïen el retard gradual de l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys amb caràcter general i l’augment dels anys de cotització (de 35 a 37 anys) per a percebre el 100% de la pensió i el còmput sobre els salaris (2011).
El 2013 s’introduïren l’índex de revalorització de les pensions (IRP), que desvinculava el creixement de les pensions de l’índex de preus de consum (IPC), i el factor de sostenibilitat, que des del 2019 establia els imports de les pensions en funció de l’esperança de vida. L’any 2020 una nova reforma tornà a vincular les pensions a l’IPC, incentivà els plans de jubilació d’empreses i la penalització de les jubilacions anticipades, entre altres mesures. També tingué especial rellevància l’acord pel qual algunes despeses de la seguretat social, denominades impròpies, serien assumides pels pressupostos generals de l’Estat.