Llicenciat (1944) i doctorat (1948) en filologia clàssica per la Universitat de Madrid, es llicencià en periodisme a l’Escola Oficial (1954). Membre de l' Opus Dei des del 1943, es relacionà amb els sectors més moderats del franquisme i col·laborà en nombrosos periòdics. El 1966 fou nomenat editor del diari Madrid , lleugerament crític amb el règim i clausurat el 1971. Membre del consell privat de Joan de Borbó i de Battenberg fins a la seva dissolució (1969), formà part del grup de tutors encarregats de l’educació del futur rei Joan Carles I d’Espanya . El 1975 fou cofundador del Partido Demócrata juntament amb Joaquín Garrigues Walker i, després de l’establiment de la monarquia constitucional, fou president del Senat (1977-79), diputat per la Unión de Centro Democrático (1979-82) i ministre d’administracions territorials (1979-80). Fou guardonat, entre altres, per l’International Press Institute (2000) per la defensa de la llibertat de premsa i el 2008 rebé el títol de marquès de Guadalcanal. El 1990 fundà la Nueva Revista de Política, Cultura y Arte , de la qual fou president, d’acusada influència en la dreta espanyola.
Paral·lelament a la trajectòria política, desenvolupà una carrera acadèmica i fou, entre altres, catedràtic de filologia clàssica de les universitats de Granada (1949), Navarra (1956, de la qual fou també degà en 1956-67) i Complutense (1976).
Traduí alguns clàssics de la literatura llatina i fou autor dels assaigs filològics i humanístics Humanismo romano: (clásicos-medievales-modernos) (1974); Antología del latín medieval (1987), Letras y poder en Roma (2001) i Príncipes y humanistas (2008), entre d’altres, i també de tema més històric i polític ( España, esa esperanza , 1979; Las claves de la Transición , 1990; La monarquía de España , 1995; El español lengua universal , 1996, etc).