A divuit anys s’enrolà a l’Exèrcit Roig i lluità a la Segona Guerra Mundial, en la qual fou ferit de molta gravetat. L’experiència bèl·lica marcà la seva vida i tota la seva producció literària. Un cop desmobilitzat, estudià a l’Institut Literari Maksim Gorckij de Moscou, on es graduà el 1951. El 1959 publicà la seva primera novel·la, Un tros de terra, sobre la vida d’un soldat ras a la guerra, a la qual seguiren No s’ha d’avergonyir els morts (1961) i Juliol 1941 (1964), crítiques amb l’estratègia militar que conduí a les primeres derrotes durant l’ofensiva alemanya. El 1979 obtingué el reconeixement definitiu amb la publicació de Per sempre 19, homenatge als seus companys de batalló, tots morts en combat, amb el qual guanya el Premi Estatal de l’URSS l’any 1982. Prestà un actiu suport a la glasnost de Mikhail Gorbačov a través de la revista Znamja (‘Capçalera’), que dirigí del 1986 al 1993. Aquest any signà la Carta dels quaranta-dos, document signat per aquest nombre d’intel·lectuals que públicament exigia al govern la prohibició de partits feixistes i comunistes després dels incidents de l’octubre, en què l’exèrcit assaltà el Parlament rus. Posteriorment publicà I després vingueren els bandits, guardonat amb el Premi Estatal de la Federació Russa (1997).