La provisió de combustible li permet una gran autonomia, i el manteniment és reduït. D’altra banda, la locomotora dièsel no requereix les instal·lacions fixes d’una línia electrificada. Tot això fa que la modernització de línies de mitjana importància tingui lloc amb locomotores dièsel, amb preferència a les locomotores elèctriques. No sempre, però, s’esdevé així, puix que la locomotora dièsel té una potència limitada, mentre que la locomotora elèctrica i la de vapor poden aconseguir, en un moment determinat, una potència instantània considerable, quan cal un esforç excepcional. El motor dièsel no pot ésser engegat amb càrrega i, a més, no dóna un parell motor suficient si no és a la velocitat de règim, per la qual cosa cal una transmissió amb reducció variable que permeti el funcionament del motor a la velocitat nominal en variar la velocitat de la locomotora. D’acord amb la transmissió, existeixen tres tipus de locomotores: la dièsel-mecànica, la dièsel-elèctrica i la dièsel-hidràulica. La transmissió mecànica consta d’embragatge i canvi de marxes, i hom l’empra en locomotores de poca potència (fins a 500 CV). La transmissió elèctrica consisteix a acoblar el motor dièsel a un generador de corrent elèctric (dinamo o alternador) que alimenta els motors elèctrics de tracció. La diposició dels motors és anàloga a la de les locomotores elèctriques. De fet, la locomotora dièsel-elèctrica és una locomotora elèctrica amb central pròpia. La transmissió hidràulica utilitza l’energia cinètica d’un líquid (oli mineral) impulsat per una bomba centrífuga vers una turbina. L’èquip turbotransmissor consta de dos grups bomba-turbina que giren conjuntament: el convertidor de parell, que a l’arrencada multiplica el parell motor, i l’acoblador, que assegura la transmissió hidràulica quan hom ha aconseguit la velocitat de règim.
f
Transports
Locomotora diesel elèctrica (BB 67 400)
© Fototeca.cat