L’obra
L’obra evoca la Guerra Civil al front d’Aragó i a Barcelona, i també la postguerra a ciutat, des del punt de vista de diferents personatges. En la primera part, les cartes de Lluís de Brocà descriuen la seva existència i la dels seus companys, Juli Soleràs i Cruells —tots tres amics i oficials republicans— al front d’Aragó. Fill d’un burgès, Lluís vivia amb la Trini, filla d’uns anarquistes, amb la qual tingué un fill; al front, s’enamora de manera apassionada d’una dona gran i amb dos fills, la Carlana, que l’utilitza per a falsificar una partida de matrimoni i regularitzar, així, una situació compromesa. A més de la descripció de la batalla i de la vida de l’exèrcit en un poblet d’Aragó, la novel·la reflecteix els neguits existencials i, sobretot, metafísics, dels tres personatges, figures inquietes i angoixades que tenen la voluntat de trobar un sentit a la vida, absurda sense Déu.
A la segona part, les cartes de la Trini mostren la complicada i perillosa situació d’aquest personatge a la Barcelona en guerra i relaten la seva conversió al catolicisme, amb la qual s’oposa a la seva família. La tercera i quarta part, Últimes notícies —que a partir de la cinquena edició esdevé El vent de la nit— són les memòries de Cruells, un seminarista, i més tard sacerdot, que explica també la seva vida al front i, especialment, el Nadal que hi passà amb la família dels oficials, i, finalment, la desfeta republicana i el pas de la frontera. Amb un salt temporal, la darrera part se situa en la postguerra de Barcelona, que arriba fins al final dels anys seixanta, i descriu l’ambient de la ciutat, ocupada i sense moral; posa un èmfasi especial en la situació de soledat i angoixa en què viu: sense els amics i un cop acabada la guerra, li costa de trobar un sentit a la vida; amb tot, aconsegueix recobrar la fe i amb ella l’esperança, com ho representa la presència de la creu, símbol de l’obra. A més de les figures protagonistes, destaca la d’un vell sacerdot, el pare Gallifa, i la del pare de la Trini, anarquista, tots dos persones bondadoses que són assassinades per voler mantenir-se fidels als seus ideals de justícia.
Amb la influència destacada de Dostojevskij i de Bernanos, en particular, i del corrent de la novel·la catòlica, en general, Sales aconsegueix evocar un moment conflictiu, gràcies sobretot a la creació d’uns personatges molt versemblants, figures nobles amb una vida marcada pel sofriment, un autèntic calvari, en què la figura divina és la de Crist crucificat. Altres temes són la solitud de l’home i el pas del temps, que porta a la mitificació de la joventut, i, també, la presència del mal en el món i en l’home.
Obra de redacció complexa i més llarga en cada nova edició, en part a causa de les pressions de la censura, en vida de l’autor se’n publicaren cinc (a banda les reimpressions amb canvis menors): una el 1956, a partir de l’original que l’any 1955 guanyà el premi Joanot Martorell de novel·la (actual premi Sant Jordi); dues el 1969; una el 1971, considerada per Sales com la definitiva, i la darrera el 1981, en la qual separa per primer cop la darrera part, Últimes notícies, com una novel·la autònoma bé que estretament relacionada, titulada El vent de la nit. El 1962 Bernard Lesfargues en feu la versió francesa, que tingué una bona acollida, i l’any 1969 hom la publicà en castellà, en versió de Carles Pujol. La primera traducció anglesa (2002), a càrrec de David H. Rosenthal, tingué una difusió molt reduïda. L’any 2014 Peter Bush en feu una segona versió anglesa que obtingué un notable ressò en destacats mitjans britànics. És considerada una de les obres cabdals de la literatura catalana i una de les novel·les de referència sobre la Guerra Civil Espanyola. El maig del 2015 hom n’estrena al Teatre Nacional de Catalunya una versió teatral, adaptació d’Àlex Rigola. El març del 2017 s’estrenà una versió cinematogràfica d’Agustí Villaronga.
Bibliografia
Arnau, C. (2003): Compromís i escriptura: lectura d’“Incerta glòria” de Joan Sales. Barcelona, Cruïlla.
Casacuberta, M. (2008): “Incerta glòria, una novel·la desventurada?” L’Avenç, 333, p. 40-50.
Pla i Arxé, R. (2001): “L’obra literària de Joan Sales”, dins Textos crítics. Barcelona, PAM.
Pla i Barbero, X. (2002): “Incerta glòria de Joan Sales o una poètica de l’excés”, dins Miscel·lània d’homenatge a Modest Prats. Girona, Estudi General
Pla i Barbero, X. (2002): “Incerta glòria, novel·la excessiva”. L’Avenç, 265, p. 29-36.Triadú, J. (2000) ): Carbó, F. (ed.): Les literatures catalana i francesa: postguerra i “engagément”. Barcelona, PAM.