Vida
Fill d’Augusto Algueró Algueró. Simultaniejà els estudis de medicina amb els de música al Conservatori Municipal de Barcelona, i es decantà per la professió musical. Fou un dels compositors catalans de música lleugera més prolífics del segle XX, i s’especialitzà sobretot en el gènere melòdic i romàntic, en el qual compongué des dels anys seixanta un gran nombre de cançons que interpretaren cantants de gran projecció a l’Estat espanyol, entre d’altres Carmen Sevilla, amb qui estigué casat (1961-74), Karina, Mari Trini, etc. Entre els seus èxits destaquen Penélope (1969), que cantà Joan Manuel Serrat i obtingué el premi BMI a la cançó més interpretada en el món llatí (1998), Noelia i Te quiero, te quiero, popularitzades per Nino Bravo, i Estando contigo o Amanece, cançons que representaren Espanya al Festival d’Eurovisió del 1961 i el 1972, respectivament.
La seva primera intervenció com a compositor de cinema fou per al film d’animació Los sueños de Tay-Pi (1951, Franz Winterstein i Josep Maria Blay), en el qual col·laborà amb Arthur Kaps. En la seva música cinematogràfica cal diferenciar entre les cançons (música lleugera i pop cantada per Marisol, Rocío Durcal o Joselito en la seva etapa infantil, com Tómbola, del film homònim de Luis Lucia, 1962; La chica ye-ye, interpretada per Conchita Velasco a Historias de la televisión de José Luis Sáenz de Heredia, 1965) i la música incidental instrumental que compongué per als mateixos films, amb un notable domini de la instrumentació i unes influències que van des del nacionalisme casticista que conrearen Jesús García Leoz o Manuel Parada fins a la música simfònica nord-americana. També fou un dels primers compositors que inclogué una cançó acompanyant els títols de crèdit, com feu en Las chicas de la Cruz Roja (1958, Rafael J. Salvia) o El día de los enamorados (1959, Fernando Palacios).
A la meitat de la dècada de 1970 abandonà la composició cinematogràfica per dedicar-se a la música televisiva i publicitària i als arranjaments per a cantants.
Les seves intervencions com a compositor tant en cinema com en televisió foren nombrosíssimes. Fou l’autor de més de setanta bandes sonores, entre les quals cal esmentar El Judas (1952), d’Ignasi Iquino; Usted puede ser un asesino (1961), de José Maria Forqué; Tuset Street (1967), de Jordi Grau, etc. I els telefilms Historia de la frivolidad (1967), de Narciso Ibáñez Serrador, i El irreal Madrid (1969), guardonats, respectivament, als Festivals de Montreux i de Montecarlo, i la telesèrie La saga de los Rius (1976-77).
El 1995 li fou concedida la Medalla d’Or de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya pel conjunt de la seva trajectòria, i el 2003 rebé un premi Talent de l’Acadèmia de les Ciències i les Arts de Televisió d’Espanya pels seus vint-i-cinc anys d’activitat en aquest mitjà. Era soci i membre de la junta directiva de la SGAE.
Altres films
- 1953 La hija del mar, A. Momplet; Pasaporte para un ángel, X. Setó.
- 1955 La fierecilla domada, A. Román.
- 1956 Malagueña, R. Núñez.
- 1958 Escucha mi canción, A. del Amo; El ruiseñor de las cumbres, A. del Amo.
- 1959 El cerro de los locos, A. Navarro.
- 1960 091, Policía al habla, J.M. Forqué.
- 1962 Canción de juventud, L .Lucia.
- 1965 Cabriola, M. Ferrer
- 1972 Marco Antonio y Cleopatra, C. Heston (un tema instrumental).
Bibliografia
Manrique, D.A.: “Los abuelos del pop español”, El País semanal, 29.06.2003, p. 20-24.