Graduat per la Universitat de Roma (1970) i doctorat pel Massachusetts Institute of Technology (1976), del 1981 al 1991 fou professor a la Universitat de Florència. Formà part del consell de directors executius del Banc Mundial (1984-90) i fou director general del Tresor d’Itàlia (1991-2001). Des d’aquest càrrec dirigí el comitè que elaborà la legislació financera i corporativa i la normativa per als mercats financers del país, i el 1993 fou nomenat president del comitè per a les privatitzacions d’Itàlia.
Els anys 2002-05 ocupà càrrecs directius a la Goldman Sachs International, i el desembre del 2005 fou nomenat governador del Banc d’Itàlia, càrrec des del qual, com a representant del seu país, passà a formar part dels consells de govern d’organismes financers internacionals (Banc Central Europeu, Banc de Pagaments Internacionals, Banc Internacional de Reconstrucció i Desenvolupament, etc.). L’any 2006 fou nomenat president del Consell d’Estabilitat Financera. El juny del 2011 el Consell Europeu designà oficialment Draghi successor de Jean-Claude Trichet com a president del Banc Central Europeu, càrrec que ocupà l’1 de novembre d’aquest any.
Davant la crisi de la zona euro, el seu mandat se centrà en el manteniment d’uns tipus d’interès excepcionalment baixos durant anys i en la compra massiva de deute als estats. Per tal d’estimular l’economia, dugué a terme una massiva injecció de liquiditat (expansió quantitativa). Així mateix, impulsà el rescat de les entitats bancàries i supervisà l’execució del programa de rescat de Grècia i els ajuts a altres estats de la UE per tal que una possible fallida no posés en perill l’existència de l’euro. Decidit partidari de la moneda única, la seva política monetària fou criticada per Alemanya i per altres països, que li retreien que perjudicava els membres financerament solvents de la zona euro. L’1 de novembre de 2019 fou succeït al capdavant del BCE per Christine Lagarde. Després de la dimissió de Giuseppe Conte, Draghi fou requerit pel president de la República Italiana per a formar un nou govern de perfil tecnocràtic amb la missió de fer front a la crisi econòmica i social derivada de la pandèmia de la COVID-19. El 13 de febrer de 2021 fou nomenat primer ministre, càrrec del qual dimití el 21 de juliol de 2022.
És autor d’estudis sobre finances públiques i internacionals.