Llicenciada en art. Destacà per la seva voluntat experimental i per les investigacions en el camp audiovisual. Fou instigadora del moviment poètic català actual, sovint al costat de Carles Hac Mor o d’altres col·laboradors. La seva obra, ja sigui en forma de poema, performance, o audiovisual, és juganera amb el llenguatge i transgressora amb la forma. Publicà els poemaris i videopoemes, entre d’altres, Els àngels soterrats (1990), Darrere les tanques (2000), Trenca-sons (2002), Éssera ponent (2005), Salflorvatge (2006), Aürt (2009), Eixida al sostre (2009), Infinitius (2017), Desintegrar-se (2019, premi de poesia Cadaqués a Rosa Leveroni 2018) i, en coautoria amb Carles Hac Mor, Un pedrís de mil estones (1992), Epítom infranu o no (Ombres de poemes de Marcel Duchamp) (1997), Zooflèxia (el bestiari més veritable de tots) (2007) i Fissura (2008). També amb Hac Mor, escriví l’obra de teatre Tirant lo Blanc la, o La perfecció és feixista, o La construcció del socialisme (2000) i la novel·la Carabassa a tot drap o Amor lliure, ús i abús (2001).
Col·laborà regularment en diverses publicacions d’art i lletres, com Papers d’Art, Transversal, Reduccions, Lápiz, Tramesa, Fenici, Asterió, Sense Títol, Talp Club, Làtex, Càctus o Els Marges, i també en les revistes digitals Internet Corner i Barcelona Review. El seu documental El Grup de Treball, realitzat per a Betevé, rebé el premi Espais a la crítica d’art l’any 2000, i també és coautora amb Lluís Calvo del documental experimental L’edat de pedra (2013). En col·laboració amb A. Alcañiz, B. Held i C. Hac Mor realitzà el CD-ROM Paraparèmies, desplaçaments, cosificacions (premi de creació audiovisual de Navarra 1999). Traduí amb C. Hac Mor, T. Todorov, B. Pascal i R. Quesnau.