Mentre cursava estudis tècnics, s’introduí en els cercles del cineclubs de Lisboa, i el 1957 s’incorporà com a director de muntatge a la Radiotelevisió Portuguesa, en la qual, després de la dictadura, ocupà càrrecs directius.
El 1959 estudià, becat, a Londres i a Hollywood. En tornar a Portugal fou un dels principals renovadors del cinema portuguès dins del moviment anomenat Cinema Novo, que tingué en Belarmino (1964), documental sobre un boxejador de Lisboa, un dels punts culminants.
Dirigí una trentena de produccions, sovint adaptacions de novel·les, a més de curts, documentals i sèries de televisió. Hom pot esmentar els llargmetratges Uma Abelha na Chuva (1972), Nós Por Cá Todos Bem (1976), Crónica dos Bons Malandros (1983), Matar Saudades (1988), O Fio do Horizonte (1993), O Delfim (2002), Lá Fora (2004), 98 Octanas (2006), Os Sorrisos do Destino (2009) i Em Câmara Lenta (2012). L’any 2008 rebé el premi a la trajectòria del Festival de Cinema d’Oporto.