Format per un parc municipal, un palauet d’estil neoclàssic amb un cert aire victorià, una masoveria amb acabats d’origen barroc i un templet amb cúpula de ceràmica vidriada, és situat entre l’avinguda de Josep Tarradellas, la carretera d’Esplugues i el camí de la Fonteta. Ocupa una extensió de 5 ha. L’edifici principal, una antiga masoveria propietat dels comtes d'Alemany (d’on prové la designació de Ca n'Alemany, al costat dels tradicionals Casa Alta o Torre Alta) és esmentada per primer cop pel Baró de Maldà en l’escrit Explicació del poble de l’Hospitalet, datat cap al final del segle XVIII.
L’any 1875 la finca fou adquirida per Josefina Casanovas, que hi féu construir una torre neomudèjar, emprada com a molí d’aigua, i dos anys després per Lluís Buxeres i Abat (1838-1909), de família de notaris de Martorell i resident a Barcelona, del qual passà als seus descendents. Lluís Buxeres anà remodelant l’antiga masia a partir de criteris corresponents a la seva posició social. Les modificacions més importants acabaren definitivament el 1911 i la majoria foren projectades per l’arquitecte Antoni Serrallach (ca. 1867-1924).
Alguns d’aquests canvis foren l’anivellament de l’alçada de l’antiga masia i la modificació del perímetre, de l’interior, l’afegiment de galeries laterals i de terrasses de la façana posterior, el pòrtic i la galeria, que conformen dues torres, una d’hexagonal i l’altra quadrangular, i la masoveria nova, habitatge dels masovers. El disseny dels jardins i possiblement del templet anà a càrrec de Manuel Joaquim Raspall i Mayol i als anys vint l’arquitecte municipal de Barcelona Enric Plantada hi afegí nous elements com ara el menjador neorenaixentista, l’actual porxo d’inspiració classicista i l’absis amb finestrals sostingut per columnes noucentistes.
Des de l’octubre del 1927, que hi tingué lloc una visita de la reina Victòria Eugènia, l’edifici fou sovint emprat com a seu de recepcions oficials. L’any 1936 Enric Buxeres fou assassinat i Can Buxeres col·lectivitzada i reconvertida en nova seu de l’Escola Ferrer i Guàrdia. En acabar la Guerra Civil, retornà als Buxeres fins el 1968, que passà a l’Ajuntament, el qual, després de restaurar-ne els edificis i condicionar-ne el jardí, el convertí en parc urbà (1972).
Catalogat dins el Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de l’Ajuntament de la ciutat, actualment continua destinat a ús públic com a seu d’actes institucionals, recepcions, matrimonis civils, etc. Del 1979 al 2000, d’acord amb les normes generals sobre topònims de l'Instititut d'Estudis Catalans, el nom de la propietat s’escriví Can Boixeres, però posteriorment l’Ajuntament retornà a la grafia original.