Francesc

(Buenos Aires, 17 de desembre de 1936)

Francesc

© Presidencia de la Nación Argentina

Nom que adoptà el cardenal Jorge Mario Bergoglio en ésser elegit papa (13 de març de 2013).

De pares d’origen italià. Es graduà com a tècnic químic; el 1957 ingressà com a novici a la Companyia de Jesús i el 1969 fou ordenat sacerdot. Provincial en 1973-79, desenvolupà una intensa tasca pastoral i docent com a professor de teologia, i fou rector de la Facultat de Teologia i Filosofia de San Miguel de Tucumán (1980-86), on en 1967-70 havia estudiat teologia. Completà els estudis a Alemanya, on es doctorà. L’any 1992 fou nomenat bisbe d’Auca i bisbe auxiliar de Buenos Aires, fins el 1997, que passà a ser-ne bisbe coadjutor, i l’any següent arquebisbe. Nomenat cardenal pel papa Joan Pau II i primat de l’Església catòlica a l’Argentina (2001), fou membre de la Conferència Episcopal Argentina, la presidència de la qual ocupà durant dos mandats (2006-11), durant els quals tingué fortes desavinences amb els presidents Néstor Kirchner i la seva esposa Cristina Fernández.

A la mort de Joan Pau II (2005), fou el principal rival de Joseph Ratzinger al conclave següent, en el qual aquest finalment fou elegit papa, amb el nom de Benet XVI. Després de la renúncia de Benet XVI (28 de febrer de 2013), Bergoglio fou elegit papa el segon dia del conclave a la cinquena votació. És el primer papa llatinoamericà i el primer jesuïta a ocupar el papat. Des de l'inici del seu pontificat destacà per impulsar una reforma a fons de l’administració i les finances vaticanes. En qüestions de moral personal, ha destacat per uns pronunciaments menys bel·ligerants (tot i que sense mostrar-s’hi a favor) sobre l’homosexualitat, l’ordenació de les dones o l’avortament (al novembre del 2016 autoritzà l'absolució indefinida del pecat d'avortament). Al setembre del 2015 anuncià mesures per a simplificar i fer més accessibles les anul·lacions matrimonials i facilitar el reconeixement i els segons matrimonis dins del catolicisme.

Davant de les nombroses crítiques (entre les quals hi havia la de les Nacions Unides) sobre la inacció del Vaticà en els casos de pederàstia de sacerdots catòlics, al juny del 2015 aprovà la creació d’un Tribunal del Vaticà per als abusos a menors. A l'abril del 2014 canonitzà simultàniament els papes Joan Pau II i Joan XXIII, dues figures cabdals de l’Església catòlica moderna però de sensibilitats antitètiques, sota el lema d’unitat de la institució, però es mostrà molt menys hostil que els seus dos predecessors amb la Teologia de l’Alliberament (beatificació de l’arquebisbe de San Salvador Óscar Romero 2015). A l'abril del 2015 proclamà  el jubileu extraordinari de la Misericòrdia, iniciat el dia de la Immaculada Concepció (8 de desembre) del mateix any.

En el camp ecumènic, al febrer del 2016 protagonitzà una trobada qualificada d’històrica amb el patriarca de Moscou Ciril I a l’Havana, primera trobada entre els caps de les esglésies catòlica i ortodoxa russa des de l’anomenat Cisma d’Orient (segle XI).

En l’àmbit socioeconòmic criticà el “capitalisme salvatge”, el qual féu responsable de la pobresa i de la destrucció del medi ambient. En l’àmbit polític, després del restabliment de relacions entre Cuba i els EUA (2014), al maig del 2015 rebé al Vaticà el president cubà Raúl Castro i al setembre visità Fidel Castro a l’Havana. Al juliol del 2013 féu pública la seva primera encíclica, Lumen fidei, seguida de  Laudatio si (maig del 2015). És autor d’obres pastorals i doctrinals (Meditaciones para religiosos, 1982; Reflexiones sobre la vida apostólica, 1986; Reflexiones de esperanza, 1992).

Al març del 2014, en el marc d’una visita de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) al nou pontífex, Francesc fou el primer papa en nou anys a rebre en una audiència exclusiva els bisbes de les diòcesis catalanes adscrites a la Conferència Episcopal Tarraconense.