Tot mot de més d’una síl·laba en té una que pronunciem amb més intensitat que les altres, anomenada tònica, accentuada o amb accent prosòdic.
Els mots que tenen l’accent a la darrera síl·laba s’anomenen aguts; els que el tenen a la penúltima, plans; els que el tenen a l’antepenúltima, esdrúixols.
Molts mots duen accent gràfic a la vocal de la síl·laba tònica:
- Els mots aguts acabats en alguna d’aquestes dotze terminacions: a, e, i, o, u; as, es, is, os, us; en, in (posat que la i o la u no formin part d’un diftong decreixent): demà, manté, cafè, jardí, raó, això, comú; menjaràs, progrés, francès, dormís, blavós, arròs, difús; estén, comprèn, esplín. Però: jamai, complau, servei, virrei, fareu, relleu, actriu, dinou, sobrejou, avui, s’enduu; esglais, palaus, remeis, virreis, guineus, manlleus, perdius, dijous, protozous, t’enduus.
- Els mots plans no acabats en cap de les terminacions abans esmentades: àcid, plàtans, cérvol, feréstecs, brètol, bèl·lics, nínxol, càmping, escórrer, pròleg, sinònims, estómacs, dúplex, núvols, exàmens.
- Tots els mots esdrúixols: màxima, àcides; església, cérvoles, època, bèl·liques; física, químiques; fórmula, escórpores, història, psicòlogues; música, rústiques.
En general, els monosíl·labs no s’accentuen (vegeu, però, l’apartat Accent diacrític d'aquest article).
Remarques
- Les lletres majúscules també s’accentuen d’acord amb les regles generals: Àfrica, HISTÒRIA.
- La o entre xifres no duu accent: tubs de 10 o 15 cm de diàmetre.
- Els adverbis en -ment conserven l’accent de l’adjectiu femení originari: bàsicament, ordinàriament, fàcilment.
- En els adjectius compostos sense guionet, el primer adjectiu perd l’accent: fisicoquímic, historicoarqueològic, socioeconòmic, politicosocial.
- Els mots compostos amb guionet conserven l’accent dels seus components: mà-llarg, pèl-roig, més-enllà.
- Hi ha mots que se solen accentuar malament. Són aguts: cautxú, centigram, elit, futbol, handbol, hoquei, interval, Munic, pivot, poliglot, radar, Tibet, tiquet, xassís, Zuric...; són plans: acne, amoníac, atmosfera, austríac, cardíac, intèrfon, Marràqueix, medul·la, míssil, policíac, rèptil, termòstat, tèxtil, Txékhov, Ucraïna...; són esdrúixols: diòptria, èczema, Hèlsinki, Himàlaia, màrqueting, olimpíada, període, pneumònia, rubèola, Tòquio, vídeo...
- Hi ha mots amb dues possibilitats d’accentuació: antílop o antilop, políedre o poliedre, imbècil o imbecil, dòmino o dominó, pèrit o perit, saxòfon o saxofon, xòfer o xofer...
Accent obert o greu i tancat o agut
Quan cal accentuar gràficament un mot:
- La a (vocal màximament oberta) duu sempre l’accent obert o greu (`): sofà, escàs, càrrec, pràctica, desgràcia.
- La i i la u (vocals màximament tancades) duen sempre l’accent tancat o agut (´): aquí, sortís, rínxol, mínima; oportú, autobús, útil, músics, brúixola.
- La e i la o duen accent obert o tancat segons que siguin obertes o tancades, d’acord amb les regles següents:
- Formes verbals amb -é-
- terminacions de passat, futur, imperfet de subjuntiu: rebé, rebérem, rebéreu; donaré, menjaré, viuré; cantés, cantéssim, cantéssiu.
- formes de verbs derivats de tenir i venir: s’absté, abstén-te, conté, manté, sostén; convé, prové.
- formes de verbs en -tendre i del verb encendre: atén, entén, estén, pretén; encén.
- formes del verb ésser: érem, éreu.
- infinitius: ésser, créixer, esprémer, néixer, péixer, prémer, témer, trémer.
- Formes no verbals amb -é-
- substantius aguts: abecé, peroné, ximpanzé, Bernabé; gal·licismes: clixé, consomé, frivolité, matiné, piqué, puré, quinqué.
- substantius que fan el plural en -essos: abscés, accés, congrés, profés, progrés, revés.
- mots plans: cérvol, crémor, déntol, évol, feréstec, llécol, llépol, préssec, préstec.
- mots esdrúixols: cérvola, església, feréstega, llémena, llépola, témpores.
- adverbis: adés, després; compostos de bé: gairebé, rebé, també; compostos de més: demés, endemés, només.
- la interjecció amén.
- Formes verbals amb -è-
- formes de verbs en -ndre: aprèn, depèn, desprèn, ofèn, revèn, suspèn.
- participis en -s: admès, après, arremès, atès, comès, compromès, despès, desprès, empès, encès, entès, escomès, estès, imprès, malmès, ofès, omès, permès, pretès, remès, sotmès, suspès, tramès, transmès.
- formes de l’imperfet d’indicatiu de verbs de la segona conjugació: crèiem, crèieu; dèiem, dèieu; jèiem, jèieu; fèiem, fèieu; rèiem, rèieu; quèiem, quèieu; sèiem, sèieu; trèiem, trèieu; vèiem, vèieu.
- infinitius: atènyer, conèixer, empènyer, estrènyer, fènyer, merèixer, parèixer, vèncer.
- Formes no verbals amb -è-
- alguns mots que fan el plural en -essos: espès, interès, xerès.
- la majoria de mots aguts: alè, amè, cafè, cinquè (i tots els ordinals), comitè, Mercè, oboè, perquè, serè, terraplè, vostè; edèn, mossèn; burgès, espès, francès, pagès, Penedès, Vallès; plans: arsènic, cèntim, crèdul, dèbil, esfèric, grèvol, idèntic, mèrit, pèsol, sègol, tèrbol, trèmol; i esdrúixols: anècdota, comèdia, dècima, diferència, època, gènesi, mètode, pèrdua.
- Formes no verbals amb -ò-
- mots aguts: açò, això, allò, però.
- mots aguts compostos de bo, cos, gros, os, so, to, tro: de debò, anticòs, capgròs, trencalòs, ressò, semitò, retrò.
- mots aguts en -s: arròs, espòs, repòs, talòs, terròs.
- la majoria de mots plans: apòstol, autògraf, bibliòfil, cònsol, dòlmens, fenòmens, lògic, melòman, mòbil, mòdul, pròleg, pseudònim, rònec, sòcol, sòlid; i esdrúixols: atròfia, còlera, colònia, custòdia, demòcrata, diòcesi, glòria, hipòcrita, memòria, òpera.
- Formes verbals amb -ó-
- formes del verb ésser: fórem, fóreu, fóssim, fóssiu.
- infinitius derivats de córrer: acórrer, concórrer, decórrer, descórrer, discórrer, escórrer, incórrer, ocórrer, recórrer, socórrer, transcórrer.
- Formes no verbals amb -ó-
- la majoria de mots aguts: atenció, botó, camió, cançó, flexió, seriós, sortós.
- diversos mots plans: córner, estómac, furóncol, tódol; i esdrúixols: corónula, escórpora, fórmula, gódua, góndola, gróndola, jónçara, pólvora, tómbola, tórtora.
- Formes verbals amb -é-
Accent diacrític
És usat en quinze mots monosíl·labs per a diferenciar-los gràficament d’homògrafs amb els quals es podrien confondre. Quan la parella d’homògrafs es distingeix pel timbre de la vocal, l’accent diacrític recau en aquell que té la vocal tancada. En el cas de sòl i sol, tots dos amb -o- oberta, s’accentua el mot menys freqüent. Quan la parella d’homògrafs es distingeix per la tonicitat, l’accent diacrític recau, òbviament, en el mot tònic, tant si la vocal és tancada com si és oberta.
- bé, béns patrimoni; bé adverbi, conjunció i interjecció — be, bens xai; be, bes nom de la lletra b
- déu, déus divinitat — deu, deus numeral; font; del verb deure
- és del verb ésser — es pronom; article salat; plural de la lletra e
- mà [però: mans] part del braç — ma possessiu
- més adverbi — mes part de l’any [malgrat la -e- tancada]; però; plural del possessiu ma
- món univers [però: mons] — mon possessiu
- pèl, pèls filament — pel, pels contracció de per + el
- què interrogatiu; relatiu preposicional; què, quès quid — que conjunció; relatiu no preposicional
- sé del verb saber — se pronom
- sí, sís afirmatiu — si conjunció [i també cavitat; nota musical; pronom; i el numeral sis, malgrat que no són àtons]
- sòl, sòls terra — sol, sols astre; nota musical; sense companyia; solament
- són del verb ésser — son, sons acte de dormir; ganes de dormir; son, sos possessiu
- té del verb tenir — te, tes infusió [i també nom de lletra, malgrat la -e- tancada]; pronom
- ús utilització— us pronom; plural de la lletra u
- vós pronom fort — vos pronom enclític
L’accent diacrític d’un mot no es conserva en els seus derivats i compostos:
- adeu, adeu-siau, marededeu, pregadeu, redeu, semideu
- entresol, litosol, paleosol, subsol, vertisol
- a contrapel, a l’empel, repel
- almon, rodamon, submon