i Via Catalana cap a la Independència | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Via Catalana cap a la Independència

Aspecte de la Via Catalana a la façana marítima de Barcelona
Assemblea.cat
ciències polítiques polít
Cadena humana organitzada per l'Assemblea Nacional Catalana que tingué lloc l’Onze de Setembre de 2013 per reivindicar la independència de Catalunya.

Amb aquesta iniciativa es pretengué visualitzar l’existència d’una gran massa social de la població catalana favorable a la secessió d’Espanya. Vinculada a aquesta reivindicació principal, l’ANC reclamà la celebració d’un referèndum d’autodeterminació durant el 2014. En la iniciativa, l’ANC tingué també una important col·laboració d’altres entitats, com Òmnium Cultural.

Precedents

La Via Catalana s’inspirà en la cadena humana dels països bàltics del 23 d’agost de 1989, en què participaren entre un milió i un milió i mig de persones i que al llarg d'uns 600 km uní les capitals dels actuals estats de Lituània, Estònia i Letònia per reivindicar la seva independència de l’URSS.

Com a precedents més immediats, hom pot esmentar el creixement del sobiranisme des de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006. Aquesta sentència propicià una multitudinària manifestació de rebuig convocada per Òmnium Cultural (10 de juliol de 2010); les consultes sobre la independència de Catalunya de caràcter extraoficial que tingueren lloc entre el 2009 i el 2011; i la Marxa per la Independència convocada per l’ANC entre el juny i l’agost del 2012, la qual convergí en la manifestació convocada també per l’ANC l’Onze de Setembre de 2012 que, amb el lema "Catalunya, nou estat d’Europa”, fou la més massiva de tota la història del país i tingué un notable ressò internacional.

Organització, desenvolupament i xifres

El projecte de formar una cadena humana per a la independència l’Onze de Setembre de 2013 fou anunciat als mitjans de comunicació per la presidenta de l’entitat, Carme Forcadell, el 16 de març del mateix any durant la celebració de l’Assemblea General de l’ANC.

El recorregut de la Via Catalana es fixà entre el Pertús (Alt Empordà) i Alcanar (Montsià) al llarg de 393 km, paral·lel a la línia de la costa. Travessà un total de 86 municipis, entre d'altres, les ciutats de Figueres, Girona, Mataró, Barcelona, Tarragona, Reus i Amposta. En aquestes poblacions, així com en altres localitats, tingueren lloc actes ludicoreivindicatius (desplegament d’estelades gegants, concentracions de geganters, castellers i colles sardanistes, etc.).

A Barcelona, la cadena tingué com a punts centrals el parc de la Ciutadella (on foren convidats els diputats), la Sagrada Família (encerclament del temple), la plaça de Sant Jaume (on també es convidava els membres del Govern i de l’Ajuntament), el Camp Nou (amb la llotja reservada a les federacions esportives) i la plaça de Catalunya, on la presidenta de l’ANC pronuncià un discurs.

L’enllaçament entre els participants de la via s’establí a les 17.14 hores, nombre simbòlic referit a la derrota catalana de la guerra de Successió, la pèrdua de les institucions d’Estat i la imposició de les institucions borbòniques i les lleis castellanes.

L’inici fou assenyalat a aquesta hora amb el repic de campanes de la Seu Vella de Lleida, replicat pel d’altres campanars de tot el territori català. L’enllaçament durà tres quarts d’hora, temps durant el qual els mitjans aeris prengueren imatges de la Via per a confeccionar una fotografia gegant. Amb l’objectiu de donar més visibilitat a la Via en les fotografies i filmacions aèries, l’organització posà a la venda samarretes de color groc, indumentària adquirida per molts dels participants, amb el lema "Fem Via".

Per tal de no deixar parts de la Via buides, l’ANC en dissenyà una divisió en 778  trams d’uns 500 metres de mitjana cadascun i habilità un sistema d’inscripció en línia amb la finalitat d’assegurar l'ocupació completa dels trams, informant periòdicament sobre l’estat dels trams. Demanà, així mateix, el desplaçament dels inscrits als indrets de més baixa ocupació.

La Via Catalana disposà també de nombrosos voluntaris dedicats a tasques d’orientació, organització i coordinació. En total, foren unes 30.000 persones, nombre només superat pel voluntariat dels Jocs Olímpics del 1992. Les seccions territorials de l’ANC per on travessava la cadena informaren els inscrits sobre els accessos i la disponibilitat de places i en coordinaren el desplegament, a més d’organitzar activitats paral·leles.

El nombre total d’inscrits fou de 400.000, però hom estimà que hi participaren 1.600.000 persones, atès que, molt especialment als centres urbans, atragué un nombre suplementari de persones més enllà del màxim de cada tram.

Les altres cadenes humanes del 2013

La Via Catalana tingué rèpliques de diverses menes des del mes d’agost, dins i fora de Catalunya. A Catalunya, i concebudes sobretot com a assaigs previs a la cadena de l’Onze de Setembre, se'n realitzaren sobretot en localitats per on no passava la Via. Hom enllaçà diverses poblacions veïnes, com Vic i Folgueroles, muntanyes de simbolisme destacat (Pedraforca, pica d’Estats) o vies de comunicació especialment vistents, com els ponts sobre l’Ebre, i s’encerclaren espais i edificis, com la muralla de Montblanc o el monestir de Sant Cugat.

A les comarques lleidatanes, cap de les quals entrava dins de l’itinerari de la Via, s’organitzà una cursa de relleus que des del 10 de setembre enllaçà Lleida amb la Via a l’Ametlla de Mar.

Per la seva banda, un bon nombre de catalans residents fora de l’Estat espanyol, sovint també turistes catalans, respongueren a la crida de l’ANC o, de manera espontània, realitzaren cadenes d’entre desenes fins a alguns centenars de persones en quasi cent-vint grans ciutats, sobretot  d’Europa (Londres, Berlín, París, Roma, Hamburg, Praga, l’Haia, Viena, Budapest). També es formaren vies als EUA i el Canadà (Nova York, Washington, Boston, San Francisco, Vancouver, Toronto, Mont-real, etc.) l’Orient Mitjà (Jerusalem), l’Àsia Oriental (Xangai, la Gran Muralla xinesa a dues hores de Pequín, Guangzhou, Bangkok, Tòquio), Austràlia (Sydney, Melbourne), Àfrica (Johannesburg) i Llatinoamèrica (Mèxic DF, Medellín, Montevideo, São Paulo, Buenos Aires, Lima, Santiago). El 10 de setembre es formà també una cadena davant el Congrés dels Diputats a Madrid.

Pel que fa a la resta dels Països Catalans, després d’algunes vacil·lacions, les autoritats franceses de la Catalunya del Nord permeteren que es tallés el trànsit d’algunes carreteres i permeteren la prolongació de la Via a la frontera des del Pertús en direcció a la Porta Catalana (Salses). Aquesta part de la cadena fou organitzada per l’ANC de la Catalunya del Nord.

Al País Valencià, malgrat el permís inicial de la subdelegació del Govern espanyol concedit a Acció Cultural del País Valencià de permetre una prolongació des d’Alcanar fins a Vinaròs (Baix Maestrat), el 9 de setembre el Govern espanyol denegà l’autorització adduint un informe de la Guàrdia Civil que advertia del perill d’alteració del trànsit. Tanmateix, el mateix dia hom autoritzà la manifestació, que aplegà uns milers de persones.

El mateix dia la subdelegació del Govern espanyol prohibí la celebració d’una cadena humana per la llengua i la llibertat a Guardamar, a la comarca del Baix Segura, la població catalanoparlant més meridional, al·legant que no s’havia comunicat amb prou antelació.

Impulsades per l’Obra Cultural Balear i altres entitats, a les Illes Balears s’organitzaren cadenes de suport a la Via Catalana representant-la com un procés “cívic i democràtic” de conscienciació. Les mobilitzacions aplegaren a l’agost uns trenta participants a Formentera, i el 9 i el 10 de setembre diversos centenars a Eivissa, Palma (sota el lema “ Feim Via ”) i també a Maó amb el lema “ Som una part de la nació ").

Posicionament de partits i institucions

Organitzada per la societat civil, el suport o rebuig dels partits catalans varià d’acord amb la posició respectiva en relació amb la independència de Catalunya. Dels partits amb representació al Parlament de Catalunya li donaren ple suport Convergència Democràtica de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya i la Candidatura d’Unitat Popular.

La rebutjaren frontalment el Partido Popular i Ciutadans. El moviment espanyolista 12 de Octubre impulsà un acte unitari de rèplica a la Via al voltant de la Sagrada Família, però finalment fou desconvocat i les formacions contràries a la cadena celebraren actes per separat.

En un terreny intermedi se situaren el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i Iniciativa de Catalunya-Verds (ICV-V), els quals tot i no donar-hi suport, concecediren llibertat als seus militants i dirigents de participar-hi a títol personal.  En el cas del PSC, les fortes dissensions internes i l’aposta per la permanència a Espanya sota un sistema federal marcaren el posicionament de la cúpula del partit. UDC, per la seva banda, adduí l’èmfasi prioritari en la independència en detriment al dret de decidir per a declinar el suport oficial. ICV-V, finalment, argumentà la seva desvinculació per l’absència de reivindicacions socials i, com a alternativa, s’uní a la plataforma antisistema Procés Constituent en el moviment “ Encerclem la Caixa ”, al voltant de la seu central d’aquesta institució a Barcelona, considerada simbòlica del poder econòmic.

Quant al Govern de la Generalitat, el president Mas no participà en la Via Catalana, però rebé els organitzadors el mateix Onze de Setembre. Els membres del Govern gaudiren de llibertat per decidir la seva participació en la cadena.

L’Església, per la seva banda, es presentà també dividida davant la convocatòria: bé que la repicada de campanes que marcà l’acte es féu des de la Seu Vella de Lleida, alguns bisbes es mostraren contraris a involucrar-se en la Via Catalana, mentre que d'altres no es pronunciaren. L’ANC, per la seva banda, contactà amb la pràctica totalitat dels rectors de les parròquies de Catalunya per tal que les campanes repiquessin a les 17.14 hores.

El Govern espanyol, per la seva banda, evità al màxim les referències a la Via els dies previs, mentre la majoria dels mitjans de comunicació més importants d’àmbit estatal mostraren sovint una hostilitat oberta.

Llegir més...