De família d’actors, de molt jove s’inicià en el teatre amateur en una penya del Club Natació Montjuïc fent la Doña Inés de Don Juan Tenorio. Feu teatre de cambra i ràdio, i participà en les sessions infantils del Teatre Romea al costat de Núria Espert. Fou descoberta per José Luis Alonso, que la contractà per a fer una gira d’un any en què representaren principalment La rosa tatuada, de Tennessee Williams (1957). Amb Miguel Narros inicià el seu període teatral a Madrid, on ha centrat la seva activitat, compaginant cinema i teatre. Als escenaris actuà en companyies diverses, entre les quals hi ha la de José Tamayo, en obres de Koltès, García Lorca, Molina Foix i Vargas Llosa. El 1969 protagonitzà una versió de Les criades, de Jean Genet, dirigida per Víctor García, censurada per les autoritats espanyoles, però que obtingué un gran ressò a França. El 1980 estrenà Motín de brujas, de Josep Maria Benet i Jornet. Amb la seva pròpia companyia, formada el 1991, estrenà Viaje de un largo día hacia la noche (1991), d’Eugene O’Neill, amb direcció de John Strasberg; Espectros (1993), d’Henrik Ibsen, i La profesión de la señora Warren (1996), de George Bernard Shaw. Posteriorment, sobresurten La casa de Bernarda Alba (1998), de Federico García Lorca, dirigida per Calixto Bieito, per la qual rebé els premis Margarida Xirgu 1999 i Max de les arts escèniques a la millor actriu de repartiment 2000; Tots eren fills meus (2000), d’Arthur Miller, dirigida per Ferran Madico; Las cuñadas (2008), de Michel Tremblay, dirigida per Natalia Menéndez; La sonrisa etrusca (2011), adaptació de la novel·la de José Luis Sampedro dirigida per Carlos Plaza, que també la dirigí en Electra (2012), de Sòfocles; El malentendido (2013), d’Albert Camus, dirigida per Cayetana Guillén, i Ninette y un señor de Murcia (2015), de Miguel Mihura, dirigida per César Oliva, per la qual rebé el premi Max a la millor actriu de repartiment. El 2018 rebé el Premio Nacional de teatre del Ministeri de Cultura per les actuacions del 2017 a Ricard III, de W. Shakespeare, en la versió de Xavier Albertí al Teatre Nacional de Catalunya, i a Dentro de la tierra, escrita i dirigida per Paco Bezerra al Centro Dramático Nacional.
En el cinema debutà en El juego de la oca (1965, Manuel Summers) i protagonitzà Mi querida señorita (1971, Jaime de Armiñán), premi Sant Jordi de cinematografia 1973 a la millor actriu. Ha treballat amb directors com ara Lluís Garcia Berlanga (Tamaño natural, 1973), Carlos Saura (La prima Angélica, 1973), Alfonso Ungría (Soldados, 1977), Jaime Chávarri (“La mujer sorda”, 3r episodi de Cuentos para una escapada, 1979), Vicenç Aranda (El amante bilingüe, 1992) i Gracia Querejeta (Cuando vuelvas a mi lado, 1999), Goya a la millor actriu secundària. S’ha convertit en una presència habitual en films de Pedro Almodóvar com Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón (1979-80); Entre tinieblas (1983), premi Sant Jordi de cinematografia 1984 a la millor actriu espanyola; Matador (1985), premi Fantasporto a la millor actriu; Mujeres al borde de un ataque de nervios (1987), Goya a la millor actriu secundaria; ¡Átame! (1989), i Dolor y gloria (2019), Goya a la millor actriu de repartiment 2020. També ha actuat en Sagitario (2001, Vicente Molina Foix), Un poco de chocolate (2008, Aitzol Aramaio), Opération Casablanca (2010, Laurent Nègre), La última isla (2012, Dacil Pérez de Guzmán) i El aviso (2018, Daniel Calparsoro).
En el cinema català ha participat en films com La febre d’or (1991-93, Gonzalo Herralde); Cràpules! (1992, Toni Mora); Carícies (1997) i Mil cretins (2011), de Ventura Pons, i Dones (2000, Judit Colell), i ha protagonitzat La Monyos (1995-96, Mireia Ros).
Dins del seu repertori també ocupen un lloc important les telesèries i els telefilms (Vida privada, 1987; Las chicas de hoy en día, 1991; Todos los hombres sois iguales, 1997-98; Temps de silenci, 2001; Mirall trencat, 2002; A medias, 2002; Los 80, 2004; Algo que celebrar, 2015, Caronte, 2020, etc.), i el 1971 obtingué un Fotogramas de Plata per la seva actuació en Antígona i Los veraneantes (1966) de la sèrie Teatro de siempre.
La seva trajectòria ha estat reconeguda amb els premis Butaca (1999), Sant Jordi (2012), de la Unión de Actores (2013) i amb el Gaudí d’honor (2014) de l’Acadèmia del Cinema Català, de la qual és membre honorífic (2009), a més de la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona al mèrit artístic (2007) i la Creu de Sant Jordi (2023).
Altres films
1970 El hombre oculto, A. Ungría.
1972 Marianela, A. Fons.
1976-77 In Memorian, E. Brassó.
1979 La familia, bien, gracias, P. Masó.
1983 Un geni amb l’aigua al coll, J.L. Comeron.
1991 Salsa rosa, M. Gómez Pereira.
1995 Alma gitana, C. Gutiérrez.
2001 Arderás conmigo, M.Á. Sánchez.
2003 La mirada violeta, N. Pérez de la Paz i J. Ruiz.
Bibliografia
- Julieta Serrano: àlbum, Teatre BCN, núm. 36, 2002, p. 54-57.
- Tubau, I.: “Julieta Serrano”, Vides privades. Laertes, SA de Ediciones, Barcelona 1991, p. 41-48.