Construït per voluntaris republicans espanyols, ocupava una superfície d’unes 30 hectàrees, on hom aixecà unes 250 barraques per a aproximadament 25.000 interns. Entrà en funcionament la segona quinzena del mes de maig i acollí, d’una banda, militants comunistes (bàsicament del PSUC) i, de l’altra, refugiats pròxims a la Generalitat de Catalunya. Ambdós grups es mantingueren segregats per les desavinences polítiques. Conegut informalment com “el camp dels catalans”, la seva creació fou en bona part resultat dels esforços de consellers de la Generalitat de Catalunya a l’exili davant les autoritats franceses per a evitar la dispersió dels exiliats catalans més propers al govern català. Clausurat entre el juny i el setembre del 1939, fou reobert al juny de l’any següent pel règim de Vichy per a internar-hi presoners de procedència diversa, entre els quals jueus. Fou tancat definitivament al final del 1944.