Hom desobeeix específicament la llei objecte de les protestes, però sovint també d’altres que els ciutadans acatarien en circumstàncies normals. El recurs a la desobediència civil és sempre pacífic i té com a finalitat derogar o canviar la llei considerada injusta, tot forçant l’autoritat a entrar en negociacions o bé a exercir una violència que pot arribar a ésser considerada moralment inacceptable.
En les democràcies i en els estats de dret els moviments de desobediència civil han d’afrontar dues objeccions principals: en primer lloc, la que sosté que, en elegir els seus representants, els ciutadans accepten les lleis que aquells aproven i, en segon lloc, que la legalitat en l’estat de dret proveeix els canals suficients per a la modificació de les lleis i fa innecessària la desobediència civil. A la primera objecció, els defensors de la desobediència civil responen que sovint el que la suscita no és la llei en si mateixa sinó la interpretació que en fan les autoritats i que, en qualsevol cas, el consentiment dels ciutadans té lloc sempre com un contracte amb el legislador que aquest pot arribar a trencar en algun moment. La rèplica a la segona objecció prové del fet que és possible per a l’autoritat bloquejar indefinidament qualsevol mecanisme legal si disposa d’un poder executiu prou fort. Hom ha adduït també com a objecció a la pràctica de la desobediència civil una suposada tendència a afavorir l’anarquia i el desgovern.
El terme fou emprat per primer cop pel pensador nord-americà Henry David Thoreau en el títol d’un recull d’al·legats antiesclavistes (1866). Martin Luther King i Mahatma Gandhi foren els proponents i els activistes de la desobediència civil més actius, el primer contra les lleis de la segregació racial i el segon contra la dominació colonial.