Es tracta, per tant, d’un trencament amb la legalitat vigent dels estats. Les declaracions unilaterals d’independència són conseqüència de conflictes entre estats, o imperis, amb les seves colònies o territoris annexats per conquesta o acords dinàstics. A Europa, hom pot identificar declaracions unilaterals d’independència des de l’edat moderna: com a precedent, hom pot esmentar l’acta d’abjuració a l’obediència al rei Felip II de Castella de les set Províncies Unides dels Països Baixos (1581). Al segle XVIII, la Declaració d’Independència dels EUA (1776) n’és considerat el cas paradigmàtic. Posteriorment tingueren lloc declaracions unilaterals en els processos d’independència de les colònies de l’Amèrica del Sud respecte a l’imperi espanyol. Al segle XX destaquen els casos del parlament revolucionari irlandès respecte a l’imperi Britànic (1919), de Biafra respecte a Nigèria (1960), a la qual fou reintegrada el 1970, de Bangladesh respecte al Pakistan (1971) i, al principi dels anys noranta, de les antigues repúbliques socialistes de la Unió Soviètica i Iugoslàvia en el context de la desintegració d’aquests estats, entre d’altres.
L’èxit de les declaracions unilaterals d’independència depèn més de la correlació de les forces en conflicte, del suport internacional i dels fets acomplerts que no pas d’una normativa internacional clara sobre el dret d’autodeterminació, que en la seva fórmula més actual és recollida en la Carta de les Nacions Unides del 1946. Tot i això, en resolucions posteriors hom ha sotmès aquest dret a limitacions, com la de referir-lo preferentment als processos de descolonització, i també les que invoquen la preservació de la integritat territorial dels estats. El terme declaració unilateral d’independència es formulà per primer cop a Rhodèsia (actual Zimbàbue) el 1965 en ocasió de la separació d’aquest territori de la corona britànica, i popularitzà la sigla amb què és conegut (UDI: Unilateral Declaration of Independence; en català, DUI).
De la trentena llarga de nous estats sorgits d’una DUI després de la Segona Guerra Mundial destaca el cas de Kosovo, el Parlament del qual declarà la independència el 17 de febrer de 2008, amb l’oposició de Sèrbia. L’Assemblea General de les Nacions Unides requerí al Tribunal Internacional de Justícia un dictamen sobre la legalitat de la declaració, que fou emès el 22 de juliol de 2010, i en el qual s’afirmava que la DUI de Kosovo no violava la legalitat internacional atès que aquesta no prohibeix les declaracions unilaterals d’independència. Actualment (2015), la independència de Kosovo és reconeguda per prop d’un centenar d’estats. Altres declaracions unilaterals d’independència, com ara les de la República Turca de Xipre (1975) o la de Crimea (2014), no han rebut reconeixement significatiu a causa de l’estat generalitzat d’inestabilitat i violència en aquests territoris, dels procediments dubtosos utilitzats i per la ingerència clara d’estats tercers (Turquia i Rússia, respectivament).