Pot ésser consumit directament a partir de les fulles seques del cànem indi o elaborat i presentat de diverses maneres. Rep diversos noms segons la procedència, l’elaboració o la utilització (haixix, kif, marihuana, bhāṅg, ganja, charas, etc.). Més estrictament, però, hom reserva el nom de haixix a la substància que s’obté de la resina d’aquesta planta. La forma de consum més habitual consisteix a fumar les fulles del cànem indi, sovint barrejades amb tabac, que també s’utilitza per a fumar-lo amb la pols de preses de haixix. També pot ésser ingerit amb les begudes o amb certes menges (mantega, caramels, etc.). Té propietats narcòtiques, euforitzants i al·lucinògenes, derivades sobretot del cannabinol i el tetrahidrocannabinol (entre altres alcaloides i essències). És una droga àmpliament usada per la gran adaptabilitat i productivitat de la planta, que en fa possible el conreu domèstic, així com també per l’escassa elaboració que el seu consum requereix.
Conegut ja pels xinesos abans de l’any 2000 aC, i també pels grecs i els romans de l’antiguitat, l’expansió àrab en difongué la planta i l’ús com a droga a l’Àfrica i a Europa. Els espanyols el portaren al continent americà, on es difongué. Modernament tingué una gran expansió en les societats occidentals a partir dels anys seixanta del segle XX, associat (com altres drogues) als moviments contraculturals (hippies, psicodèlia, etc.), dels quals ha esdevingut un símbol. Considerat popularment durant molt de temps una droga no addictiva i d’efectes poc menys que innocus, nombrosos estudis indiquen que l’ús prolongat i intensiu crea dependència i pot derivar en un deteriorament de funcions cognitives i en determinats trastorns psíquics, com ara l’esquizofrènia. A banda, la freqüent associació amb el tabac propicia l’aparició de malalties cardiovasculars i càncers. Tanmateix, aquests efectes tenen el contrapunt (assenyalat pels defensors de l’ús recreatiu dels cànnabis) en la legalitat i l’àmplia acceptació social de l’alcohol, la ingestió continuada del qual pot provocar danys similars en l’organisme. La polèmica entorn del cànnabis i els seus derivats resulta també amplificada pels demostrats efectes terapèutics que té, especialment en el camp de l’analgèsia, motiu pel qual és sovint administrat sota prescripció mèdica.
Malgrat la gran extensió del conreu, la producció i el consum, en molts països no és legal. En la majoria dels casos hom segueix una política de compromís entre la prohibició i la legalització totals: nombroses legislacions n’han despenalitzat l’ús personal i la possessió de petites quantitats, alhora que en castiguen el tràfic. També, com en el cas dels Països Baixos, hom en permet el consum en determinats establiments (Coffee Shops, clubs de cànnabis, etc.) sotmesos a una estricta regulació. Els estats de Colorado (2014) i Washington (2015) foren els primers territoris dels Estats Units a legalitzar el conreu i l’ús del cànnabis, i el desembre del 2013 l’Uruguai es convertí en el primer estat independent del món que aprovà una llei que explícitament en legalitzava el conreu, la comercialització i el consum, mesura que despertà fortes crítiques internacionals, entre les quals les de les Nacions Unides, que acusen aquests territoris i estats de vulnerar els tractats internacionals sobre el narcotràfic. El 2018 el Canadà fou el segon país a despenalitzar el conreu, la distribució i la venda de cànnabis, restringits, però, al consum personal, i l’any següent l’Organització Mundial de la Salut recomanà revisar el cànnabis i alguns dels seus derivats en la classificació de la Convenció Única sobre Estupefaents de les Nacions Unides (1961). La recomanació fou aprovada l’any següent. A la pràctica, la reclassificació comportava que el cànnabis deixava d’estar associat a les substàncies més addictives i més perjudicials per a la salut.