i Emilio Lledó Íñigo | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Emilio Lledó Íñigo

filosofia filos
Filòsof andalús.
Sevilla, 5 de novembre de 1927

Llicenciat en filosofia per la Universitat de Madrid (1952), amplià estudis a Alemanya, on conegué Hans-Georg Gadamer, Karl Löwitz i altres. Del 1955 al 1962 alternà l’ensenyament a l’Estat espanyol i a Alemanya, a la Universitat de Heidelberg. Aquest darrer any aconseguí una plaça en un institut de Valladolid. Fou, successivament, catedràtic a la Universitat de La Laguna (1964-67), a la Universitat de Barcelona (1967-1978) i, fins a la jubilació, a la UNED de Madrid, de la qual fou vicerector, i durant aquests anys també féu estades a la Universitat Lliure de Berlín. La filosofia de Lledó se situa en el corrent de l’hermenèutica i investiga la relació entre el pensament i el llenguatge a través d’un recorregut pels noms principals de la història de la filosofia. Entre altres treballs, és autor d’El concepto 'poiesis' en la filosofía griega (1961, tesi doctoral), Filosofía y lenguaje (1970), Lenguaje e historia (1978), La memoria del logos (1984), El epicureísmo (1984), El silencio de la escritura (1991, Premio Nacional d'assaig, 1992), El surco del tiempo: meditaciones sobre el mito platónico de la escritura y la memoria (1992), Memoria de la ética (1994), Elogio de la infelicidad (2005), El origen del diálogo y de la ética. Una introducción al pensamiento de Platón y Aristóteles (2011), Epicuro. Filosofía para la felicidad (2013) i Palabra y humanidad (2015). Membre de la Real Academia Española, ha rebut nombroses distincions: premi Alexander von Humboldt (1990); el Premio Internacional Menéndez Pelayo (2004), Creu Oficial de l’Orde del Mèrit de la República Federal d’Alemanya (2005), el premi Fernando Lázaro Carreter (2007), el María Zambrano (2008), el Premio Nacional de las Letras  Españolas (2014) i el Premio Princesa de Asturias d'humanitats (2015).

Data de revisió: 
2015-07-16
Llegir més...