L’edifici
Es tracta d’una església amb un aparell molt endreçat, fet amb blocs de pedra força voluminosos. Consta d’una nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular i reforçada per dos arcs torals. A l’est s’aixeca un absis semicircular, amb una finestra al centre. Al mur nord es va afegir una petita capella, coberta a l’interior amb volta de canó. Al sud, prop de la capçalera es va adossar un campanar de torre, prismàtic i de factura ja gòtica, estructurat en dos pisos: el primer perforat per finestrals apuntats i el segon destinat a les campanes. A tots els murs veiem arquets cecs que discorren sota el ràfec; el perímetre semicircular de l’absis presenta la mateixa decoració a la part superior, sota la teulada. A més, a la façana sud es conserven dues mènsules decorades amb un capet humà i un cap de bòvid, respectivament. La decoració escultòrica més important se situa a la façana oest, estructurada per la portada d’accés, d’arc de mig punt amb dues arquivoltes en bossell que recolzen sobre dues columnes, proveïdes de capitells treballats escultòricament. Els relleus són de tipus vegetal als dos capitells exteriors (dret i esquerre), mentre que els dos interiors combinen la figuració zoomorfa i la humana. Aquesta decoració, basada en elements figuratius, està relacionada amb la lluita entre el bé i el mal, entre l’home i la fera. Un relleu escultòric representatiu de l’anagrama de Crist corona la portada a sobre mateix del fris escacat que ressegueix l’arc extern. Aquest crismó porta uns relleus que es poden interpretar dins un context de caràcter funerari que va més enllà de l’estricta funció d’un crismó trinitari: l’anagrama central com a símbol de redempció; els homes en actitud de fer sonar les trompetes, col·locats a baix, on hi ha la Terra, com a símbol anunciador del judici final; els coloms, a dalt, com a símbols de la vida eterna. La datació de l’església, interpretada fonamentalment a partir del seu caràcter unitari com a edifici, i també a partir de la influència de l’obra de Santa Maria d’Alaó, s’hauria de fixar dins el segon quart del segle XII.
La història
Les notícies més antigues que tenim del nucli de Cóll (Colle) esmenten que formava part del terme de Castelló de Tor i que així va ser adquirit pel rei Ramir I l’any 1054. Després el seu fill Sanç Ramírez el va lliurar a la seu de Roda d’Isàvena i, a la baixa edat mitjana, va passar a la diòcesi de Lleida. A la rectoria del Pont de Suert es guarda una llosa de pissarra que conté una inscripció del 1110 que podria relacionar-se amb la data de la consagració del temple. Va ser restaurada els anys setanta del segle XX i fou declarada Patrimoni de la Humanitat l’any 2000, dins el conjunt d’esglésies romàniques de la Vall de Boí.