L’edifici
Sant Esteve d’Olius és una obra cabdal de l’arquitectura del Solsonès del segle XI. Consta d’una sola nau coronada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un ampli espai presbiteral. Tant la nau com l’absis tenen volta de canó. El presbiteri es troba en un pla superior, i a sota seu s’allotja una cripta. L’arc toral que obre el presbiteri i l’arc preabsidal són de mig punt i recolzen damunt semicolumnes cilíndriques adossades als murs, coronades amb capitells formats per un collarí, un fris amb decoració molt malmesa i un àbac bisellat. La nau presenta encara dos arcs torals que descansen sobre pilastres de base rectangular, també adossades al mur. Al capdamunt de la pilastra, on arrenca l’arc, hi ha una imposta bisellada. Les bases de les pilastres més properes al frontis van ser afegides posteriorment. Entre cada pilastra, buidats als murs de la nau, s’obren dos arcs formers; els més propers al presbiteri van ser refosos en una reforma que va afectar l’accés a la cripta.
A les escales que pugen al presbiteri, i tancant-ne la part frontal, veiem unes grans baranes de ferro forjat decorades a base de volutes. Al mur nord del presbiteri hi ha l’accés al campanar i davant seu s’obre la porta moderna de la sagristia. En aquest nivell podem parar atenció a la finestra central de l’absis, que presenta dos arcs de mig punt en gradació. L’enrasat amb el mur és adovellat i recolza sobre dues columnetes de base i fust posteriors i de capitells formats per un astràgal en dos collarets. El fris presenta, a la part frontal, dues cares esculpides de traços facials molt simples, i, a la part lateral, un animal semblant a una serp.
Des de la nau unes escales permeten l’accés a la bonica cripta, que segueix la planta de l’espai presbiteral i de l’absis. Inicialment, s’hi accedia per unes escales laterals, amb llinda i cobertes amb volta de canó, que encara es conserven en part. La cripta, dedicada a Santa Maria, consta de tres naus, cobertes de creueria i separades per columnes. Les voltes de creueria, muntades sobre arcs de mig punt, descansen sobre columnes. Les dels murs laterals s’adossen a la paret, són de base quadrangular i descansen sobre un banc que ressegueix la cripta. El fust, d’angles bisellats, el corona un capitell format per un cos troncopiramidal invertit, amb la part inferior de les arestes bisellada. A banda i banda de la finestra central, les dues columnes, semicirculars, queden embegudes dins uns petits murs que arrenquen de l’absis. Tenen el fust format per cinc mòduls i les corona un capitell molt rudimentari. La resta de columnes que suporten la volta i divideixen l’espai són de tipologia diferent, totes amb base i capitell. Podem destacar la segona de l’esquerra (mirant l’altar). De fust cilíndric, el capitell consisteix en un cos troncopiramidal invertit que comprèn la part superior del fust, diferenciada per un collarí. Tres angles de l’àbac apareixen decorats amb una bola penjant.
A l’exterior, l’absis s’alça sobre un sòcol que correspon a l’interior amb la cripta. La decoració absidal consisteix en un fris de triples arcuacions llombardes entre lesenes. Sobre el fris, una cornisa trapezoidal amb bisell ressegueix l’absis i continua pels murs de la nau, reforçats amb contraforts, que es corresponen als arcs torals de l’interior. A l’absis s’obren sis finestres: tres de petites al sector central del sòcol, d’arc de mig punt adovellat i de dues esqueixades excèntriques, que il·luminen la cripta; i tres al nivell superior, una al centre i dues laterals, també d’arc de mig punt adovellat i doble esqueixada. Al frontis, a ponent, i a la façana sud de la nau hi ha unes finestres de les mateixes característiques. La porta d’accés situada al mur sud és posterior al romànic.
La porta primitiva s’obre al frontis; és d’arc de mig punt adovellat, extradossat, tant a l’exterior com a l’interior, per un altre arc fet amb carreus allargats.
El campanar, adossat al costat nord de l’espai presbiteral, és una torre de planta quadrada. A la part superior té, a cada cara, una finestra en arc de mig punt; sota les finestres hi ha una espitllera que recolza sobre una senzilla motllura bisellada. Els paraments de la torre s’han fet amb carreus ben tallats i escairats, que palesen les formes pròpies del segle XII, tot i que segurament és posterior.
Al final dels anys noranta del segle XX es va recuperar i restaurar la teulada de lloses que hi havia sota la coberta de teules que cobria l’església.
L’església de Sant Esteve d’Olius és singular dins el conjunt de l’arquitectura catalana del segle XI, per les seves grans proporcions i per la presència de la cripta. Representa un dels monuments cabdals de la plenitud de les formes de l’arquitectura llombarda, en el darrer quart del segle XI, quan les innovacions dels grans monuments de la primera meitat del segle ja havien estat plenament assimilades pels constructors del país.
La història
La documentació antiga del lloc indica que a Olius hi havia una església anterior a l’actual. De fet, els documents, com el d’una donació feta pel prevere Duran l’any 985, parlen d’una domus de Sant Esteve, que fa suposar l’existència d’un monestir o d’una comunitat de clergues. El 1041, la comtessa Constança, després de la mort del seu espòs Ermengol II d’Urgell, va donar un alou amb cases, terres, vinyes i un molí a l’església de Sant Esteve. A l’Arxiu Episcopal de Solsona es conserven altres documents de donacions a la casa i a l’església d’Olius.
La nova església va ser consagrada l’any 1079 pel bisbe d’Urgell, Bernat Guillem, a instàncies del comte Ermengol d’Urgell i dels habitants d’Olius, que l’havien edificat des dels fonaments. Inicialment, va tenir una doble advocació, a sant Esteve a l’altar erigit al pla superior de la nau, i al sepulcre del Senyor i de la Mare de Déu a l’altar inferior. Formaven part de la parròquia les esglésies de Sant Just de Joval, Sant Miquel del Camp, Sant Joan, Sant Pere del Cerc, Sant Ermengol, Santa Maria de Sussiats i Santa Fe d’Anseresa.
Pel testament del comte Ermengol V d’Urgell, el castell d’Olius i l’església de Sant Esteve es van donar a Santa Maria de Solsona l’any 1103, donació confirmada pel seu fill, el comte Ermengol VI l’any 1128. Un bon nombre de pergamins del segle XII deixen constància de diferents donacions a Sant Esteve d’Olius fetes per alguns personatges de l’època, i el temple apareix esmentat, a més, en diverses butlles papals i en documentació del segle XIII i posterior.