Creat el 2005, promou la llengua francesa i la cooperació cultural i institucional entre els seus membres. Té els precedents en l’Agence de Coopération Culturelle et Technique (ACCT) creada el 1969, que el 1997 adoptà la Carta de la Francofonia com a document fundacional, revisada en ocasió de la fundació de l’OIF. La carta estableix com a prioritats la promoció de la democràcia, la prevenció i mediació en els conflictes i el suport a l’estat de dret i als drets humans, el diàleg i els intercanvis interculturals, els vincles de cooperació que afavoreixin economies pròsperes i sostenibles i la promoció de l’educació i la formació. L’òrgan màxim és la cimera dels caps d’estat i de govern (alguns dels quals, com les províncies canadenques de Nova Brunsvic i el Quebec o la Federació de Valònia-Brussel·les, són de demarcacions subestatals, al costat del Canadà i Bèlgica) que es reuneix cada dos anys i estableix les directrius generals. L’òrgan que les du a terme és el Consell Permanent de la Francofonia, que presideix el secretari general, supervisat per la Conferència ministerial. El 2017 l’OIF tenia 89 membres, dividits en tres categories segons la capacitat d’intervenció: de ple dret, associat i observador. Andorra és membre de ple dret de l’OIF des del 2004. Estretament vinculada a l’OIF, l’Assemblea Parlamentària de la Francofonia (APF) és una organització consultiva i de debat formada per representants de parlaments de la francofonia, en la qual els membres es plantegen temes relacionats amb la Carta de la Francofonia, i conjuntament amb l’OIF du a terme missions d’observació electoral. Andorra accedí el 1983 a l’AFP com a observador i el 1988 com a membre associat. Catalunya en formà part en qualitat d’observador des del 2008 i el 2021 n’esdevingué membre de ple dret. Ocasionalment, la presència catalana en les reunions ha estat impedida pel govern espanyol, atès que els estatuts de l’APF estableixen que els parlaments subestatals només poden participar-hi d’acord amb l’Estat del qual formen part.