Representà la fi del règim d’autarquia i intervencionisme del primer franquisme. Alhora, contribuí decisivament a superar una crisi resultat de l’estancament del creixement, i a frenar uns elevats nivells d’inflació, de dèficit i de deute públic. Dissenyat per l’economista Joan Sardà, entrà en vigor el juliol del 1959 i rebé el suport d’institucions financeres internacionals de l’aleshores món capitalista, especialment del Fons Monetari Internacional i l’OCDE. Entre les mesures aplicades s’incloïen un sostre de despesa pública, la reducció del dèficit públic, la fonamentació del valor de la moneda en els tipus d’interès, la liberalització gradual de les importacions i inversions estrangeres, l’eliminació de regulacions i drets interiors sobre mercats, preus i transaccions i la reforma financera i monetària, entre d’altres. Les reformes del Pla d’estabilització significaren la incorporació de l’economia espanyola als mercats internacionals del bloc Occidental, i permeteren la concessió de préstecs perquè l’Estat evités la fallida. Posteriorment, hi foren afegits els Planes de desarrollo, d’orientació més centralitzada i d’èxit més discutit.