Funciona com una unitat monetària, bé que, en no ser reconeguda per les autoritats econòmiques de cap país ni per les internacionals, no és de curs legal. Els intercanvis amb criptomonedes, per tant, només són vàlids entre els usuaris que les accepten mútuament com a mitjà de pagament. Les criptomonedes, a diferència de les monedes de curs legal, funcionen de manera totalment descentralitzada, és a dir, no depenen de cap autoritat que registri i certifiqui les operacions per a evitar els fraus o la duplicació d’operacions. La descentralització és possible gràcies a la tecnologia de cadena de blocs, que registra totes les operacions de la transacció i les transfereix a la xarxa, on són emmagatzemades de manera permanent en una còpia. Els anomenats “miners”, que poden ser els mateixos agents de la transacció, s’encarreguen de validar les operacions a través d’un sistema criptogràfic.
Aquestes característiques diferencien les criptomonedes de les monedes digitals, les quals, tot i ser també vehiculades per la xarxa, així com les operacions que duen a terme, estan regulades per una autoritat central.
La primera criptomoneda, i la més estesa, fou el bitcoin, que començà a funcionar el 2008, i posteriorment hom n’ha impulsat de noves. Entre els avantatges i beneficis que presenten les criptomonedes s’acostuma a esmentar l’absència d’interferències entre els agents de la transacció per part d’intermediaris (entitats financeres) o reguladors (bancs centrals, governs). Tanmateix, aquesta mateixa característica és l’argument adduït pels crítics de les criptomonedes, els quals sostenen que facilita l’evasió fiscal i el blanqueig. Com a contrapartida de la seguretat contra els robatoris convencionals, s’ha assenyalat també la vulnerabilitat de les criptomonedes a les pràctiques dels furoners amb finalitats delictives.